PREGÓ INAUGURAL DE LA 154a FIRA DE LA CANDELERA

Pregoner: Pere Pahissa i Castells
Autoritats, senyores i senyors, molt bona nit.
En primer lloc, i en nom de l’Agrupació Folklòrica Molins de Rei, l’Agrupa, vull agrair al Senyor Alcalde, al Comitè Executiu de la Fira i al Sr. Joaquim Martí l’atenció que han tingut vers la nostra entitat a convidar-nos a fer el pregó de la Fira de la Candelera amb motiu de la celebració del nostre cinquantenari.

Però la veritat és que, dit això, i després d’acceptar de molt bon grat aquesta proposta, a mi, personalment, em va venir un fort tremolor de cames i un gran neguit, ja que les primeres preguntes que em vaig fer van ser: “Què hi pot fer, en Pere Pahissa, en un pregó d’una Fira que té uns orígens agrícoles i de bestiar de peu rodó?” I la segona pregunta, encara més preocupant per a mi, va ser: “I què diré?”.

O sigui que vaig començar a pensar-hi i al final hi vaig trobar uns quants arguments:
– Jo sóc fill de Molins de Rei i hi he viscut pràcticament tota la meva vida; per tant, tinc les “arrels” molinenques.
– De jove, vaig començar a ballar sardanes amb la Colla Juny, és a dir que, durant uns anys, vaig formar part del “planter” sardanista de la nostra vila.
– Més tard, em vaig casar, vaig anar plantant unes quantes “llavors” i la meva senyora em va donar tres fills, que són els “fruits” del nostre matrimoni.
– Ara que ja sóc avi, puc dir que el meu “arbre” genealògic s’ha anat fent cada vegada més gran.
– I també ara, com que sóc el president de l’Agrupa, m’ha tocar ser el “pal de paller” d’aquesta entitat.
De moment, crec que ja anem pel bon camí: arrels, planter, llavors, arbre, fruits, pal de paller…
– I per acabar, quan em proposo una cosa, alguns em diuen que sóc més tossut que una “mula” i que a vegades faig el “préssec”…
Conclusió, crec que ja estic preparat per fer el pregó de la Fira de la Candelera.

Però, l’altre problema que em plantejava era: “I de què parlaré, què diré?”
Doncs, els parlaré d’una droga. És una droga que necessito cada dia, a la qual estic totalment enganxat i sense la qual no puc ni vull passar. Aquesta droga per a mi es diu “LA SARDANA”.

I ja que haig de fer el pregó, ho faré amb els meus limitats coneixements, havent agafat una mica d’informació, posant-hi bona voluntat i una mica de fantasia, i intentaré relacionar la nostra dansa, la sardana, amb la nostra Fira de la Candelera. Comencem.

I començarem, com s’acostuma a fer, pel començament.

Any 1851: l’Ajuntament decideix fer una fira per la Candelera. En aquells anys, a mitjan segle XIX, a Figueres hi vivia un músic, sastre de professió, que tocava en una cobla dita “Cobla de tres quartans”, és a dir, cobla de tres músics amb quatre instruments que interpretaven contrapassos i sardanes molt curtes i rudimentàries. Aquest músic era en Josep Ventura i Casas, més conegut com en Pep Ventura. I ell, juntament, de ben segur, amb altres empordanesos, va voler innovar la sardana i modernitzar-la, la va fer més llarga i va crear la sardana tal com ara la coneixem i la ballem, que denominem sardana moderna o sardana actual. Les seves sardanes, com Per tu ploro, Lo cant dels ocells, Toc d’oració, etc. van entusiasmar el públic i els balladors de sardanes, i continuen entusiasmant-nos.

I a l’altra banda dels Pirineus, un constructor rossellonès d’instruments musicals, l’Andreu Turón, creava un nou instrument, dit en un principi “oboè-tenor”. Ell mateix, en un concert celebrat a Perpinyà durant el mes de desembre de 1849 presentà aquest nou instrument, però aquesta presentació fou un fracàs. Uns mesos més tard, rebia la visita d’en Pep Ventura, que veié el nou instrument i se l’emportà cap a Figueres. En Pep l’incorporà a la cobla, interpretà les seves sardanes amb aquest nou instrument i d’aquí sortí el naixement de la tenora com l’instrument rei i més característic i apreciat de la cobla. Per això en Pep Ventura va ser conegut també amb el nom d’en Pep de la Tenora.

Doncs bé, el primer paral·lelisme que podem trobar entre la sardana, la tenora i la Fira de la Candelera de Molins de Rei és que totes tres, amb poca diferència en el temps, són de la mateixa època. Les tres tenen més de 150 anys.

A partir d’aquells moments de canvi, la sardana dita moderna i nascuda a l’Empordà s’estén com una taca d’oli arreu de Catalunya. Cap al nord per les comarques del Rosselló, el Vallespir, Conflent, etc. i cap al sud, per les terres barcelonines, lleidatanes i tarragonines.

I tal embranzida i acceptació té la nova sardana que ja l’any 1883, el periodista i historiador figuerenc Josep Pella i Forgas defineix la sardana com la “dansa nacional de Catalunya”.

Però, quan arriba la sardana a Molins de Rei? Jo no ho sé pas, però en tot cas tenim algunes referències que ens fan suposar que arribaria molt al principi del segle XX. La primera ballada es fa l’any 1907 al Centre Catalanista (a la plaça de l’Estació), segons documentació trobada per en Joan Sàbat. La segona evidència la tenim en un programa de la Festa Major de Sant Miquel de l’any 1912, que ens diu que acabat l’Ofici, es faran sardanes a la plaça de la Constitució. I l’altra referència la trobem en un escrit publicat, precisament, en el programa de la Fira de la Candelera de l’any 1954. Segons aquest escrit del mes de gener d’aquell any, i signat per M.C.C., ens diu:

“Es pot dir que l’afecció sardanística a Molins de Rei data des de l’any 1916, quan un grup de joves pogueren llogar una cobla i es donà la primera audició a la plaça de la Vila.
En destacà la figura d’un home que puntejava i repartia la sardana sense equivocar-se, cridant l’atenció i admiració de tothom.
Era jove, ben plantat i elegantment vestit. Era en Baldomer Parramon, bon cristià i poeta i entusiasta de les tradicions catalanes.
Un altre sardanista destacat fou en Miquel Blanch i Roig.”
M.C.C. era en Miquel Costa i Campmany.

Fins aquí tenim aquestes referències dels anys 1907, 1912 i 1916, però a més a més en trobem una prou important, i és que l’any 1920, la Joventut Catòlica organitza el primer Aplec a Santa Creu d’Olorda per al Dilluns de Pasqua.

Però, vostès, fins ara es preguntaran: “I què hi tenen a veure aquestes explicacions amb la Fira de la Candelera?” Són, en tot cas, un preludi per entrar ja de ple en la gran vinculació que crec que ha tingut la sardana amb la nostra Fira, com a mínim en els darrers vuitanta anys.

Segurament, en els anys vint, la sardana devia tenir ja una forta implantació a la nostra vila, tal com la devien tenir altres manifestacions de cultura popular i tradicional catalana, tal com es pot desprendre dels programes de la Fira de la Candelera, guardats a l’Arxiu Municipal, dels anys 1927, 1928 i 1929.

Comprovem-ho:

Any 1927.
Al programa de la Fira es publica la preciosa poesia de Ferran Agulló i Vidal que diu:
“Vila de Molins de Rei,
la del pont de quinze arcades,
pubilla del Llobregat,
mig del pla, mig de muntanya(…)”

I durant els dos dies de fira, es van fer quatre audicions de sardanes –a la plaça de la Vila, a la plaça de l’Hostal del Roca i a la Joventut Catòlica– a càrrec de les cobles Cathalònia i Barcelona, més una actuació d’un esbart folklòric i la colla castellera Xiquets de Valls. Maco, no?

Any 1928.
Durant aquella fira es van fer tres ballades de sardanes amb les cobles Canigó, Cathalònia i novament la Cobla Barcelona. També es va fer una festa de dansa popular.

Però, un detall que es pot destacar és la participació de la Cobla Barcelona, que era considerada com una de les millors i amb un alt nivell de prestigi i qualitat.

En aquella època, la Cobla Barcelona tenia com a director i instrumentista de fiscorn en Josep Serra, autor de sardanes tan conegudes i precioses com El despertar d’un somni, La reina de les flors, Peralada, T’estimo, etc. També era compositor de moltes masurques, polques, valsos, pasdobles, etc. Era, en poques paraules, un músic “genial”.

I l’altre gran protagonista de la Cobla Barcelona era el seu primer tenora, l’Albert Martí, que era tan bo tocant aquest instrument que en Pau Casals, quan parlava d’ell deia que l’Albert era el “rei de la tenora”. Com a sardanista, és clar, m’hagués agradat molt poder-los veure i escoltar.

Bé, aquí voldria tallar per uns moments aquest pregó per dir que aquests dies, els sardanistes estem de dol. El passat dimecres moria el gran mestre Ricard Viladesau. Ell era compositor de moltes sardanes, balladores, de concert i de les que anomenem “obligades” d’algun instrument. Qui pot oblidar Girona m’enamora! Va ser també autor d’havaneres i d’algun bolero. I com a músic instrumentista de tenora va ser genial. Per això Pau Casals el va distingir amb el títol honorífic de “príncep de la tenora”. Potser era mereixedor de ser-ne el rei, però aquesta distinció ja l’havia donada abans a l’Albert Martí. Al Mestre Ricard Viladesau, el recordarem sempre.
Arribem a l’any 1929 i novament es fan tres ballades de sardanes, i a la Joventut Catòlica, un Ball de Gitanes del Vallès.

Però, és que, a més a més, totes aquestes festes devien ser molt participatives, tal com ens diu el mateix programa del 29 quan parla de la fira de l’any anterior. Vegem-ho:

“Al matí, les audicions de sardanes de la Cobla Barcelona ja foren força concorregudes.
Les danses catalanes de la plaça de Catalunya foren presenciades per milers de persones.
Més tard i a la nit, a les Societats –ara en diem entitats– no s’hi podia pas entrar. Tot restava invadit.”

No sé si aquesta crònica era exagerada, tenint en compte que en aquells anys la nostra vila tenia només 5.000 habitants.

Continuem, fem un salt en el temps i arribem així als inicis dels anys 1950.

En aquella època sembla que la Fira de la Candelera no rutllava com es volia, no era prou reeixida, i l’Ajuntament i el seu alcalde estaven molt preocupats.

S’havia de fer alguna cosa per revitalitzar-la i l’alcalde, el Sr. Vilagut, aconsellat per unes persones que treballaven a l’Ajuntament, pren dues decisions: fer una exposició i fer un concurs de sardanes. D’aquesta manera, l’any 1951 es fa la primera exposició i l’any 1952 és l’inici dels concursos de sardanes de la Fira de la Candelera.

El dia 3 de febrer de l’any 1952 se celebra el Primer Concurso Regional de Sardanas, per a l’organització del qual es compta amb la col·laboració de la Joventut Catòlica. En la portada del programa de la Fira, intuint que el concurs seria un èxit, el Sr. Lluís M. Puiggarí escrivia:
“Y fiestas, y bailes y atracciones. Un concurso de sardanas, anillas y más anillas y millares de pies punteando la “dansa més bella”, con las notas vibrantes de la mejor tenora ampurdanesa y el cantar alegre de un pueblo que celebra para tí i para todos su Feria de la Candelaria.”

El Sr. Puiggarí no es va equivocar. L’èxit va ser històric. Van participar-hi 61 colles sardanistes i van acudir-hi 2.142 persones de públic. Qui ho ha vist i qui ho veu ara! Entre públic i dansaires unes 3.000 persones!

Però el més important de tot, segons un testimoni viu, el Sr. Castellana, va ser l’emoció de la gent. A les primeres notes de la cobla per començar el Galop i a la sortida de les colles, el silenci va ser total, i en aquells moments, els ulls de molts molinencs i molinenques van vessar moltes llàgrimes de l’emoció continguda, molta pell esborronada. Em puc imaginar que aquells instants van ser per a moltes persones com una petita escletxa per on entrava un alè d’aire fresc, l’aire del sentiment de la nostra irrenunciable catalanitat.

Però el programa d’aquell any va ser encara molt més ric quant al fet sardanista i festiu de la nostra Fira, ja que, a més del concurs sardanista, es van fer dues ballades de sardanes a la Joventut Catòlica, una altra a la Plaza Calvo Sotelo i, al Foment, “elegantes bailes de tarde y noche por la notable orquesta La Principal de la Bisbal”.

Continuem.

Any 1954.
Se’n celebra el segon concurs el dia 31 de gener a les deu del matí. Però, novament, no tot s’acaba amb el Concurs, ja que durant aquella Fira es fan tres ballades de sardanes: a la Joventut Catòlica i al pati de “Las Escuelas Nacionales”, i, al Foment, “Elegantes bailes de tarde y noche con la Orquesta Selvatana”.

Per tant, podem dir que la Fira, com a fira no era prou reeixida en aquells anys, però de sardanes, Déu n’hi do!!

1957.
El tercer concurs. És el primer organitzat per l’Agrupa i per alguns dels organitzadors dels dos primers concursos. Es presenta la nostra Colla Juny.

1958.
L’Agrupa hi presenta les seves colles Juny i Pomell de Joventut. Per a la sardana de germanor s’estrena la sardana Molins de Rei, d’Artur Rimbau.

1959.
Cinquè concurs. L’Agrupa es presenta amb les seves tres colles: Juny, Pomell de Joventut i Cors Catalans. S’estrena la sardana Vila de Molins de Rei, d’Agustí Borgunyó, que ens l’envia des de Nova York, que era on vivia.

Val a dir que tots els concursos de sardanes de la Fira, des del primer fins al darrer, van ser patrocinats pel nostre Ajuntament i que durant molts anys va haver-hi un Jurado de Honor que presidia el Concurs, compost per unes 20-22 persones: l’alcalde, els tinents d’alcalde, el secretari de l’Ajuntament, el jutge de pau, el rector de la Parròquia, el sergent de la Guàrdia Civil, el director i la directora de Las Escuelas Nacionales, el director de Ràdio Molins de Rei, presidents d’entitats, etc. “que tendrán un lugar de privilegio en la tribuna levantada a tal efecto”. O sigui que hi eren presents totes les “forces vives” de la nostra vila.

Però, continuem i arribem a l’any 1963.
Aquell any, el dia abans del concurs va haver-hi una forta nevada que va obligar a suspendre’l, de manera que el concurs es va traslladar a una altra data abans molt significativa. Recorden aquella frase que deia “Hay tres jueves en el año, que relucen más que el sol…”? Doncs, el concurs es va fer el dia 16 de juny, festivitat del Corpus, i va ser el novè Concurso Regional de Sardanistas.

I un problema que ens va sorgir va ser trobar cobles. Segons una carta del representant de la Cobla Barcelonina, ens deia: “Corpus es un dia de muchas procesiones y como esto es más pagado, las coblas rehuyen hacer sardanas”. Al final, la cobla ens va cobrar 1.900 pessetes.

Seguim. Els concursos continuen any rere any, amb una gran assistència de colles sardanistes i el públic va oscil·lant entre les 1.300 i les 2.000 persones.

L’any 1969, la cobla que lloguem és la prestigiosa Montgrins i per a la sardana de germanor es toca LA SANTA ESPINA, d’Enric Morera.

I els concursos continuen, continua la gran assistència de públic i el concurs de Molins de Rei es consolida com un dels de més prestigi dintre del món sardanista i el món de les colles, de tal manera que l’any 1974 tenim una participació de 75 colles: 50 de grans, 13 de juvenils i 12 d’infantils. Quina meravella!!!

Anem avançant. L’any 1976 se celebra el 22è. Concurs.
La participació és de 61 colles. Hi actuen 2 cobles, La Principal de la Bisbal i La Principal del Llobregat, que després del concurs i a la tarda ens ofereixen una ballada doble de sardanes. L’any 1976 es recordarà també perquè es va celebrar el darrer Aplec de Dilluns de Pasqua de Santa Creu d’Olorda.

Aquí voldria parar-me un moment i fer un comentari. I és que crec que si algun dia s’escriu un llibre sobre la història de la sardana a Molins de Rei, la nostra entitat germana, la Joventut Catòlica, hauria de tenir un gran reconeixement per la seva tasca en la promoció i difusió de la nostra dansa feta durant molts anys, com pot ser l’organització dels Aplecs de Santa Creu d’Olorda, l’organització de ballades de sardanes molt abans del 1936, les ballades als inicis dels anys quaranta, en aquells anys foscos de la dictadura, i per haver fet l’ensenyament per aprendre a ballar sardanes, diguem-ne quasi en la clandestinitat.

I seguint any rere any, arribem al 1980 i al Concurs número 26. Han arribat ja al nostre país i a la nostra vila els nous aires de la democràcia, i el nostre concurs ja es pot dir Concurs Nacional de Colles Sardanistes. Aquell any es venen 1.072 entrades i s’estrena la sardana Sardanistes molinencs, d’en Josep M. Roglan.

Però a partir de l’any 1981, el nostre concurs, durant tants i tants anys arrelat a la Nostra Fira, comença l’inici d’una gran i continuada davallada.

Segurament els nous vents que bufen al nostre país i també a la nostra vila ja permeten als molinencs i molinenques expressar els seus sentiments per vies molt diverses; segurament ja no és necessari anar a un concurs de sardanes per expressar la nostra catalanitat durant tants anys continguda.

S’han obert ja moltes vies per fer-ho i els concursos de sardanes aquí i a molts indrets del nostre país van patint la pèrdua d’interès dels ciutadanes i també, per què no dir-ho, de la gent jove que formava part de les colles, que troben al·licients millors en altres activitats. I també hem de dir que la nostra Fira, per si mateixa, ja era prou reeixida. A més, altres aspectes hi confluïen: el nou camp d’esports quedava molt allunyat del Centre Vila i des del 1978 la Fira s’havia traslladat al primer cap de setmana de febrer.

Aquelles 2.000, 1.500, 1.000 persones que anaven a veure el concurs, i aquelles 75, 60, 50 colles que acostumaven a participar-hi, tot va anar quedant en el calaix dels records. Passen els anys i la davallada és constant, fins a arribar a l’any 1989, que era el 35è. Concurs, en el qual es presenten només 21 colles i el públic no arriba al centenar de persones.

La desmoralització per part de la gent de l’Agrupa és gran i decideixen deixar d’organitzar-lo. El Concurs Regional, i, després, Nacional de Colles Sardanistes de la Fira de la Candelera de Molins de Rei, havia mort.

Però l’Agrupa no pot parar i potser d’una manera inconscient ja s’anava preparant per al canvi. D’aquesta manera, a principi dels anys 80, quan el president de l’entitat era en Joan Sàbat, hi teníem un col·laborador excepcional. Era una persona treballadora, entusiasta, enamorada de la sardana. Era l’enyorat i recordat amic en Josep Pujol.

I ell, per la Fira de l’any 1983, ens organitza la primera “Botifarrada de l’Agrupa”. Té bons resultats i anima la gent de la nostra entitat, que durant uns anys i fins al 1989 encara va compaginar el Concurs amb aquesta nova activitat. Primer el pa torrat amb botifarra; després, es va anar ampliant amb la cansalada, les sardines i les mongetes del ganxet, comptant sempre amb l’ajuda d’un centenar de col·laboradors.

La “Botifarrada de l’Agrupa” es fa coneguda i apreciada. Durant els dos dies de la Fira, l’Agrupa es converteix en lloc de trobada i de parada per a molts molinencs, molinenques i forasters. I d’aquelles 2.000-3.000 persones que fa 50 anys assistien al concurs, ara unes altres 2.500-3.000 persones paren uns moments el seu recorregut per la Fira per anar a esmorzar, dinar o sopar a l’Agrupa.

Però vostès es preguntaran. I què hi tenen a veure les botifarres i les mongetes amb la sardana? Aparentment, molt poc; no hi tenen res a veure, però els podem assegurar que, gràcies a les botifarres, l’Agrupa pot organitzar unes 6, 7 o 8 ballades durant l’any que d’altra manera no podríem fer.

Senyores i senyors, no els vull cansar més. Els que som de l’Agrupa ens sentim molt contents dels nostres cinquanta anys. Però també com a molinencs i sardanistes ens sentim molt orgullosos que la nostra vila sigui la propera Ciutat Pubilla de la Sardana. Els convido a compartir tots junts aquests sentiments d’alegria i satisfacció, i estic segur que amb el seu suport i amb la seva participació en tots els actes que tenim previstos fer, el dia 10 d’abril, amb la proclamació dels Sardanistes d’Honor de Molins de Rei, i a partir del proper dia 23 d’abril –Diada de Sant Jordi–, l’inici del nostre Pubillatge, farem entre tots que la nostra vila sigui una gran i una digne Ciutat Pubilla de la Sardana.

Autoritats, senyores i senyors, que tinguin una molt bona Fira de la Candelera i que el temps ens acompanyi, perquè si plou o fa molt mal temps, els que som de l’Agrupa haurem de menjar botifarres durant moltes setmanes. Moltes gràcies i bona nit.

Pere Pahissa i Castells

Molins de Rei, 28 de gener de 2005