PREGÓ INAUGURAL DE LA 156a FIRA DE LA CANDELERA

Pregoner: Sr. Jordi Pujol Soley
Senyor alcalde, senyora diputada, senyors regidors i senyores regidores, senyores i senyors,
En primer lloc vull agrair a l’Ajuntament i a la Fira el fet que hagin tingut la deferència que m’hagin convidat a fer aquest pregó. Val a dir que jo tinc dubtes d’acceptar això de fer pregons perquè no és la meva especialitat, per dir-ho així. Ara ho comentàvem precisament allà, a l’Ajuntament. Puc fer, de vegades, bones conferències; si un dia estic inspirat, puc fer un bon míting, però els pregons de Festa Major són una cosa diferent. Però, bé, escoltin, si això no surt bé, és culpa de vostès.
Per altra banda, també volia agrair al Sr. Alcalde les paraules que m’ha fet, que són realment molt i molt amables. He de dir que jo també conservo un bon record de les vegades, força vegades, que, sent president de la Generalitat havia vingut aquí, a Molins de Rei. Hi havia vingut abans per altres coses, per qüestions que de vegades eren polítiques i de vegades no. Havia tingut alguna persona coneguda. Estic content que en entrar he trobat el fill de Puig Muset, però, clar, tu no et deus dir Puig Muset! Et dius Puig una altra cosa… Bé, doncs, el fill de Puig Muset, que tenia un laboratori farmacèutic molt notable, atenció!, molt notable, perquè era un home que va començar a fer investigació en el camp farmacèutic quan encara no en feia ningú o molt poca gent. A part d’això, ara parlava amb el Sr. Alcalde i els regidors d’altres vegades que havia vingut aquí, com per allò dels ànecs, per exemple. Diu que ara han de vigilar que no vingui algú i se’ls cruspeixi, els ànecs aquests. Els problemes no són només ecològics, de vegades. Però encara hi són, els ànecs, oi? No deuen ser els mateixos del dia que vaig venir jo, no, és clar, això no.
O bé un dia en què vaig arribar tard, molt tard. Va ser el dia de la cobertura de la via del tren. Venia en helicòpter i hi va haver un accident en un lloc i resulta que tots els helicòpters estaven ocupats. Aleshores jo vaig dir al pilot del meu helicòpter, que venia del Pirineu, que baixés a recollir el ferit a una pista d’esquí. Jo vaig venir aquí en cotxe i quan vaig arribar, ja s’havia acabat la festa, ja s’havia acabat tot, tots els canapès, però, bé, vaig venir a veure-ho. Com també una altra vegada per al Centre d’Assistència Primària. En tinc bons records. I, pel que veig, també tindré un bon record d’aquesta estada d’avui aquí amb vostès.
De tota manera, fer un pregó és un compromís. A més, he tingut la mala sort que he llegit dos discursos de pregoners anteriors al meu i, és clar, jo el que han fet aquests, jo no ho puc fer. Per exemple, un pregó que va fer un senyor que es diu Canals, que és d’aquí, ple d’evidències molt personals que per a vostès deuen ser molt entranyables, però que jo no puc repetir. Per exemple, parlava de les pomes grogues. Diu que vostès van passar de les pomes grogues a les pomes roges i després van passar a les grogues modernes; de les grogues modernes a les roges, i de les roges a les grogues modernes. Suposo que deuen ser les Golden, m’imagino, no ho sé. Després parla de l’evolució de la pruna. Es veu que la pruna no va canviar tant i, en canvi, les cireres, sí. I fins i tot en fa un vers. Tot això, jo no ho puc fer, saben? Estic en inferioritat. Fixin-se’n, quin vers més bonic, que resulta que va fer la mare d’aquest senyor Canals:
“No li val l’aroma
ni el seu gust tan fi.
La gent vol la poma
color carmesí.”
És bonic, això! Jo fins aquí no hi arribo. Em senten allà al darrere? Perquè si no, ho repeteixo. Bé, doncs, simplement felicitar-los per haver mantingut aquesta tradició tants i tants anys, i per l’èxit que tenen. Em deien que vénen 500.000 persones. És molt això. N’estan segurs? És molta gent, molta gent. Els felicito, doncs.
Tampoc no puc fer un discurs com el que va fer el Rigol, perquè, és clar, en Rigol és d’aquí a la cantonada i, és clar, els en va poder parlar. Ell sempre explica que venia en carro des de Torrelles –perquè em sembla que és de Torrelles, en Rigol– amb el seu avi. Aleshores, jo, de què els puc parlar, si no els puc parlar de la poma carmesí, ni del carro, ni de tot això? Jo també vinc de pagès, però d’una altra comarca, no d’aquí. Doncs, mira, els parlaré una mica a aquesta gent de Molins de Rei del que ha passat del 1852 fins aquí. Ei, ho farem ràpid, no tinguin por! No durarem tres hores.
Què ha passat? Què hem fet a Catalunya i a Molins de Rei? I què farem? Sabem el que ha passat, com ha passat i com s’ha fet, etcètera. També podem saber més aviat què hem de fer. Bé, doncs, mirin, veníem d’un segle xviii quan Catalunya era un país pobre. Hem de partir d’una base: sempre diuen que som rics, però, en realitat, som pobres, som pobres. Home, aquesta zona d’aquí, amb el Llobregat, es deu haver defensat sempre més o menys, però el conjunt del país és pobre. No té recursos naturals; no té gaire aigua –aquí sí que n’hi ha–; és molt muntanyós en conjunt, si deixem de banda alguna plana, per això se’n diu la plana de Vic, perquè és excepcional, o les planes de Lleida, però allà no hi havia aigua, allò era secà dur, secà molt ferotge. I veníem d’un segle xviii quan, en canvi, de tota manera es va fer una autèntica revolució agrària i demogràfica. Veníem d’una època de decadència llarga i nosaltres vam començar a remuntar, sobretot perquè hi va haver una mena de revolució agrària –va millorar molt l’agricultura–, hi va haver una revolució demogràfica –hi va haver salut, no van morir tantes criatures, es va començar a introduir la vacuna contra la verola, que causava molta, molta mortaldat… I on es va començar a fer més tot això justament, dintre del conjunt d’Espanya, va ser aquí, a Catalunya. Es van crear alguns nous conreus, que es van comercialitzar molt bé, a molts diversos llocs de Catalunya, al Penedès, sobretot, evidentment, però aquí també, com la vinya. De mica en mica hi van haver progressos, malgrat problemes polítics i guerres civils, les guerres carlines, etcètera. Es va fer el tren. Tot això, òbviament, va anar canviant la vida d’aquí Molins de Rei.
Es va fer el canal. Ara venint cap aquí m’estaven explicant, el Sr. Alcalde i el regidor responsable de la Fira, que fa pocs anys relativament que s’ha cobert el canal, però, és clar, fer aquest canal va representar un canvi també molt gran. La vinya normalment és un conreu de secà, però, de tota manera, és bo que hi hagi regadiu. I més convenient encara perquè la vinya, al cap de pocs anys, va passar una època molt dolenta, de la qual aquí em sembla que no s’ha recuperat mai del tot, com va ser la fil·loxera. Però, en canvi, vostès van tenir una molt bona agricultura.
Mirin, jo sóc una mena d’enamorat del regadiu. Vinc també i he passat temporades llargues de la meva vida concretament en un poble de pagès, perquè la meva família, els meus avis, concretament per part de mare, eren pagesos, pagesos de regadiu. De petit, jo disfrutava veient com el meu avi regava i jo anava allà a xipollejar, a fer nosa, i sempre m’he quedat molt enamorat del regadiu. Sóc una mica romàntic del regadiu. I sent president de la Generalitat m’ha agradat fer obres de regadiu i poder impulsar obres de regadiu, algunes de les quals es van acabar, d’altres s’estan fent ara, com el canal Segarra-Garrigues. Però a vostès, concretament, al seu moment, el canal de la Infanta els va permetre una agricultura que durant molt de temps va ser la principal font de riquesa.
En general, jo estic enamorat de l’aigua productiva, de l’aigua que produeix riquesa, de l’aigua que fa treballar, que permer ser treballada. I aquestes aigües són bàsicament dues, i totes dues es donen a Molins de Rei: no és l’aigua de mar, que està molt bé, però això és una altra cosa; no és l’aigua d’alta muntanya, dels rius, de les cascades, que és molt bonic, estupendo, com les de Queralbs, que això és domini de la meva dona, però alguna concessió li he de fer a la meva dona, també, en aquest discurs. Però això no és lo meu; m’hi va fer anar ella perquè ens vam casar i em va fer anar cap allà.
A mi l’aigua que m’agrada és l’aigua que ajuda a produir. I això són dues aigües i les dues es donen a Molins de Rei: l’una és l’aigua del regadiu. Em defineixo com un romàntic del regadiu. En el meu poble hi havia pous, però sobretot hi havia mines, perquè la muntanya és molt a prop; quan era petit m’agradava de ficar-m’hi. És possible que aquí també n’hi hagi, de mines. En el fons, una mina és un pou horitzontal. L’altra aigua, que també és una aigua que permet treballar i permet produir riquesa, és l’aigua que mou les fàbriques i els molins. De fet, Molins de Rei neix com un lloc on s’hi va fer un molí; em sembla que era en el segle xii. El molí donava vida, feia treballar, permetia moldre, etcètera. Doncs, vostès poden penetrar en l’etapa del regadiu; segurament ho tenien més fàcil que d’altres perquè tenien el riu molt a prop. Però, bé, fins al segle xix no es va fer.
Després de tot això, després de l’èxit de la revolució agrària que deia que es va produir aquí, però també al Penedès, al Maresme, es va començar a produir a la banda de Lleida, etc., a Catalunya hi va haver, a mitjan segle xix, i a Molins de Rei també, la industrialització, que ha estat el gran èxit econòmic de Catalunya. El que ha distingit Catalunya, a part de la llengua, a part de la cultura i de la història, i de les institucions, no solament de la resta d’Espanya, sinó de bona part d’Europa, de bona part del sud d’Europa, és que aquí ens vam industrialitzar molt aviat. És a dir, si vostès agafen Europa des de Dunquerque, allà a la frontera entre França i Bèlgica, fan una línia que vagi fins a Lió i després per sota dels Alps, tot el que queda a oest, a ponent i al sud d’aquesta línia, és a dir, més de mitja França, pràcticament tot Itàlia i pràcticament tot Espanya, va trigar molt a industrialitzar-se. Només es van industrialitzar dos territoris, de debò, a fons: l’un va ser la Lombardia –Milà– i l’altre va ser Catalunya –Barcelona, però també Sabadell i Terrassa, i Vic i Manresa i Molins de Rei. Com que som un país que no teníem recursos… Perquè en els països que es van industrialitzar ja tenien carbó, però nosaltres no en vam trobar, de carbó, o no em vam trobar prou, no gaire bo. Ells també tenien ferro; nosaltres no en vam trobar, de ferro. Vam buscar pertot arreu, vam gratar per totes les muntanyes, però no en vam trobar. Aleshores, el país es va industrialitzar a base de petits salts d’aigua, i el Llobregat és el riu típic d’això. El Llobregat, el Ter, i d’altres rius també, són els dos rius típics de la industrialització catalana a base d’aprofitar petits salts d’aigua.
Una vegada, en Güell –un gran industrial del segle XIX que va fer la Colònia Güell, de relativament prop d’aquí, va finançar el Parc Güell, etc.; era un industrial molt il·lustrat que fins i tot per fer la primera fàbrica de ciment que es va fer a Espanya va anar a buscar un arquitecte de l’escola d’en Gaudí– va fer un gran viatge per Europa i es va emportar mossèn Cinto Verdaguer i junts van visitar Sant Petersburg, on hi ha un riu molt ample i molt gran. Aleshores, mossèn Cinto mirava aquell riu i deia: “Aquests russos no faran res, no aniran enlloc, perquè mira que tenen un riu gros i no hi ha una sola fàbrica al costat d’aquest riu”. Val a dir que el riu aquest és un riu molt pla. Ell deia: “En canvi, a Catalunya tenim uns rius que són com rajolins de porró i, en canvi, els aprofitem i hem industrialitzat el país”. Això ho deia mossèn Cinto, amb satisfacció, ell, que era un místic, però molt arrelat a la terra, per altra banda.
El cas és que hi va haver aquest gran procés d’industrialització i aquí, al Baix Llobregat, d’una manera especial. Jo, a vegades, m’he preguntat per què Molins de Rei fa la sensació que la industrialització i el creixement demogràfic han estat també una mica més lents o més petits que a altres poblacions del voltant. Això, jo no ho sé; potser m’ho contestaran un altre dia, no cal que sigui avui. De vegades he pensat que potser la muntanya està a prop del riu i ha fet que el poble hagi quedat una mica enclastat, no ho sé. De tota manera, vostès saben perfectament que a Molins de Rei també hi havia i hi ha indústries. Jo recordo quan era jove i passava per la carretera, la carretera antiga, que entre Molins de Rei i Sant Feliu hi havia una pila de fàbriques que s’hi van anar posant. Jo les vaig veure com s’anaven posant una darrere de l’altra. Si no recordo malament, una de les primeres va ser aquella on feien aquell cafè descafeïnat. Com es deia? Eko, oi?
Per tant, hi va haver una industrialització que també va afectar Molins de Rei i això va produir un creixement de població. Mirin, vostès, el 1930 tenien 6.000 habitants; el 1960, tot i que hi havia hagut la guerra per entremig, n’hi havia 10.000. Ja hi comença a haver, a més, immigració de la resta d’Espanya. Del 1960 al 1981 passen de 10.000 a 18.000. Sr. Alcalde, si m’equivoco, vostè dissimuli i no em rectifiqui, perquè jo aquí he de quedar bé, ara. Del 1981 al 1991, en canvi, no pugen i pràcticament fins i tot baixen uns centenars. I s’entén; després diré per què s’entén. En canvi, del 1991 al 2006, però sobretot durant els últims vuit o deu anys, passen de 18.000 a 24.000. És així, oi?
Aquesta és l’evolució que hi ha hagut. Arriba un moment en què tot aquest procés pateix un sotrac molt fort. És un procés de creixement amb els seus problemes de tant en tant; per exemple, el que hem dit de la fil·loxera, posem per cas, crisis polítiques i sobretot socials que hi ha hagut a Catalunya i que també afectaven aquesta zona a final del segle xix i començaments del xx. Naturalment, hi ha un sotrac especialment fort, no per a Molins de Rei; per a Molins de Rei, també, però també per a tot Catalunya, que és la guerra, la Guerra Civil. Fins en aquell moment, vostès hi arriben amb una agricultura forta, amb una indústria important, amb un creixement, com els acabo d’explicar abans, persistent, però ve la Guerra, que és un drama, un drama en el qual pateix tothom, d’un sector i d’un altre, que deixa greus ferides i que, naturalment, obliga a fer una recuperació dels esperits –per anar bé també– i de l’economia –perquè el país va quedar molt arruïnat– i de la confiança, tot això en un clima de dictadura, no solament de dictadura molt dura des del punt de vista social i polític i cultural, sinó com una dictadura molt anticatalana.
De tota manera, el país es recupera i, a més, en el terreny industrial hi ha uns anys en què, tot i que després, a la llarga, es veurà que és una evolució que no pot tenir futur, es treballa a fons; les fàbriques tèxtils, per exemple. Vostès aquí en tenen, tenien, unes quantes: Samaranch, si no recordo malament; la Torre Balari; em diuen que en Balanzó segueix treballant i que exporta a la Xina, la qual cosa demostra que quan es treballa bé, es pot tirar endavant moltes vegades, encara que sembli que hi ha moltes i moltes dificultats. Naturalment, m’imagino, vaja!, amb tota seguretat, que l’agricultura recula molt i molt. Ara acabo de demanar quants pagesos hi ha, quants molinencs hi ha que figuren com a pagesos, i en són dotze. Bé, si m’equivoco, Sr. Alcalde, no ho digui tampoc. Però si no són dotze, deuran ser-ne vint-i-quatre; entenem-nos, no deuen ser-ne molts, m’imagino.
Suposo que durant tots aquells anys en què hi havia tanta gent que treballava a can Samaranch i a can Torre Balari i can Balanzó, etcètera, etcètera, i en aquesta fàbrica tan gran que hi ha aquí, de la qual diuen que en volen fer l’Ajuntament… Com es diu aquesta? El Molí. Ah, bé, allò que dèiem de l’aigua productiva. És clar, en realitat estava al final del tros aquell que hem passat vostès i jo, Sr. Alcalde, i el Sr. Martí i tots plegats, venint cap aquí, al final del canal, oi?
Suposo que aquí funcionava, als anys quaranta, per exemple, i potser als anys cinquanta, molt semblant al que funcionava a molts pobles de Catalunya. En un cert sentit, encara que era un poble petit, molt més petit, el poble de Premià de Dalt, que era al qual em referia abans, també funcionava així: hi havia la pagesia, els pagesos –els homes feien de pagès– i després hi havia les dones, que anaven a la fàbrica. És a dir, moltes dones teixidores, algun home també anava a la fàbrica, però els homes a pagès i les dones, a la fàbrica. Així funcionava almenys el meu poble i m’imagino que aquí Molins de Rei també hi devia haver alguna cosa així.
Amb tot això, hi va haver un moment en què l’economia va donar una empenta amunt, forta, important, i, és clar, es va notar també en la població. Això també va afectar Molins de Rei, que passa de 10.000 a 18.000 habitants del 1960 al 1981. És fort. Per què? Home, perquè és el moment en què Espanya i Catalunya –Catalunya amb molta potència–, el que passa és que potser a Espanya, a la resta d’Espanya, és més espectacular perquè venien de més endarrere. Es nota més el canvi. El país comença a créixer econòmicament.
Mirin, jo això ho puc dir, fa molts anys que ho dic, perquè jo he estat –i ara, no cal dir-ho, que ho puc ser molt més moltes vegades– un polític imprudent, perquè dic coses que normalment els polítics no diuen. Ara molt més, perquè com que no sóc polític, ja ho puc dir tot, no? Però, realment, el creixement econòmic espanyol comença a funcionar a partir de l’any 1959. Això jo ho deia sempre. Alto, no es pensin, eh!: el Govern que va començar aquell canvi, amb el Franco, a mi em va ficar a la presó dos anys i mig; després vaig estar un any confinat; després vaig estar deu anys sense passaport. Per tant, quan jo dic això és perquè, simplement, és així i perquè, a més a més, aquí Molins de Rei es nota amb el canvi de població, per exemple. Passar de… de quants hem dit? …de 10.000 a 18.000, doncs, vol dir que ha passat alguna cosa; per exemple, la immigració. Però per què es produeix la immigració? Perquè es crea treball, no? Però això passava en el conjunt.
Bé, naturalment, aquest era un aspecte només de l’evolució del país. Des del punt de vista polític, cultural, de persecució de Catalunya com a país, com a poble, com a nació, etc., les coses seguien anant malament. Però un canvi econòmic hi és.
Aleshores, a cavall d’això, finalment arribem al final de la dictadura, la transició política… Home, la transició política, cosa que naturalment depassa de molt el que és l’horitzó de Molins de Rei, va ser un gran èxit, un gran èxit. És a dir, Espanya és un país –parlem a nivell espanyol; després podem parlar de Catalunya si queda temps– que havia sigut decadent durant molt de temps, durant molt de temps, no? I després inicia una reacció que, sobretot, i per això hi ha les estadístiques, no s’ho inventa ningú, comença a fer el canvi durant els anys seixanta. Comença a créixer, comença a créixer i quan arriba la democràcia, hi havia gent que deia: “Ara començarem a anar malament, ara que semblava que l’economia rutllava”. Doncs, no; hi ha una crisi molt forta, pròpia del canvi polític, perquè això era inevitable, pròpia perquè, a més, hi ha el gran perill que el canvi de règim, de la dictadura a la democràcia, es produeix en un moment de crisi, no de crisi a Espanya, de crisi a tot arreu: la crisi del petroli de l’any 1979, que també ens afecta molt. I diuen: “Ai, ai, ai, passarà com a la segona República, perquè es va instaurar la República precisament també en un moment de gran crisi mundial, el moment del gran crack econòmic als Estats Units i que va repercutir a tot arreu. I això va perjudicar la República i ara passarà el mateix”.
Doncs no. Això se supera, però se supera a base d’una bona part dels anys vuitanta molt crítics. Mirin, el mes de febrer del 1986, una dada una mica enganyosa, però certa, i ara els explicaré per què és enganyosa i certa alhora: l’atur a Catalunya era del 21% i, naturalment, hi havia alguns llocs, per exemple, aquí, al Baix Llobregat, i en algunes zones industrials de Catalunya on era més del 21%. Dic que era una mica enganyosa perquè, en realitat, al 1986 ja havia començat la recuperació. Però era una recuperació que encara no s’havia plasmat en la creació de llocs de treball. Perquè vostès saben perfectament –i aquí, per exemple, devia passar en més d’una fàbrica tèxtil d’aquí, i si no d’aquí, del poble del costat, de Martorell o de Sant Feliu– que el que hi havia era un tancament constant de fàbriques. Les fàbriques queien una darrere de l’altra, tancaven una darrere de l’altra, com un joc de cartes que comença a caure i cauen totes una darrere l’altra.
Però allò es va superar i ho vam superar bé. Hi va haver circumstàncies que van ajudar. Per exemple, així com la República, allò que dèiem abans, no solament es produeix en un moment de crisi, sinó en un moment de gran crisi, no econòmica sinó política, a tot Europa, amb grans extremismes, amb grans radicalitzacions: el comunisme, el feixisme, el nazisme, l’anarquisme… moviments molt radicals tots ells i difícils de compaginar. En canvi, tenim la sort que en el moment de la nostra transició política, Europa ens arrossega cap amunt: l’Europa dels anys trenta ens arrossegava cap avall; l’Europa dels anys setanta-vuitanta ens arrossega cap amunt. I el negoci millor que ha fet Espanya és, sobretot, fins i tot més que Catalunya, perquè Catalunya no se’n pot acabar de beneficiar del tot per circumstàncies que ara no fan al cas, és formar part de la Unió Europea. No solament pels fons estructurals i els fons de cohesió, sinó per l’obertura que representa de mercat, de trànsit de la gent, de trànsit de mercaderies, etc.
Bé, total, que això, i que jo crec que, en general, doncs, hi ha una reacció positiva en general per part del país, que s’adona del que cal fer i del que no cal fer, sobretot, i del que no cal fer o del que no s’ha de fer, que de cap manera no s’ha de fer. El país se n’adona, les coses surten bé i aleshores tenim un progrés general molt important, un país que es transforma.
Em sembla que no ens adonem prou del que ha estat la transformació d’aquest país i ja no parlo de Catalunya, però evidentment això va pel conjunt de l’Estat. No ens adonem prou de la transformació formidable que es produeix a Catalunya durant els últims vint-i-cinc anys. I a fora de Catalunya encara és més evident aquest canvi, no perquè tinguin més que nosaltres, no m’hi fico ara, però la diferència entre el que eren i el que són és més gran.
I aquí Molins de Rei també passa això. Repassin el que vulguin: repassin les escoles, repassin els serveis sanitaris que hi ha, d’aquí o del Baix Llobregat. En general, repassin, doncs, el nivell de vida de la gent, els equipaments… Això ha estat així. I no ho regategem, això, si ho hem fet entre tots! Ho hem fet entre tots! No ho regategem! Si això ens pot donar un gran orgull, ens pot donar una gran confiança, a nosaltres mateixos, perquè és el més important per seguir anant endavant. No cal que ara ens busquem com ho podem enlletgir una mica, com ho podem emmascarar… Si no cal! A més, escolti’m, ja hi ha hagut totes les alternances polítiques, ja no cal que anem a desgastar aquest, l’altre o el de més enllà. Ja podem dir les coses pel seu nom: hem millorat molt, extraordinàriament, a nivell general de l’Estat i també a nivell concretament de Catalunya, en creixement econòmic, en benestar, en progrés social, en modernització… Una transformació del país, no?
Ja sé que ara hi ha motius de preocupació. Vull dir, per exemple, no recordo ara cap empresa concretament d’aquí mateix… Printer és a l’altra banda del riu, oi? I Printer, doncs, va tenir la seva crisi, no? I SEAT, cada dos per tres estem patint una mica per veure si aquest model es farà aquí o a Bratislava, o es farà a Praga o no sé a on. I com això, tantes coses i tantes fàbriques que han tancat. Les deslocalitzacions, per altra banda, algunes d’elles són inevitables; és més, si no es produïssin, voldria dir que el país no ha progressat, perquè voldria dir que aquí hi ha les mateixes condicions de treball, els mateixos sous que fa trenta, quaranta o cinquanta anys quan van venir per aprofitar-se d’aquests avantatges, i encara estaríem com aleshores. Ara se’n van a llocs on és un país que funciona econòmicament i socialment com nosaltres fa trenta, quaranta o cinquanta anys, i per això se’n van cap allà. Si nosaltres no ens haguéssim mogut, si estiguéssim com aleshores, no se n’aniria ningú. O sigui que és, per tant, el nostre èxit.
El que passa és que hem de ser capaços de canviar. Això que fèiem, ara no es pot fer tot exactament igual i s’han de fer unes altres coses, amb més valor afegit, amb més novetat, amb més innovació, amb indústria –no podem renunciar a la indústria–, però és evident que hi ha d’haver altres coses també: serveis, telecomunicacions, tot el que vostès vulguin, comerç, turisme, etc. Però, escoltin, ho estem superant bé, això; això també ho estem superant bé.
Per tant, deslocalitzacions, preocupacions d’aquest tipus hi són, jo ho comprenc perfectament, però, escoltin, si realment el país anés malament, no tindríem immigració, la gent no vindria. I en tenim molta, tanta que és una cosa que, per una banda, ens permet créixer i, per l’altra, ens crea seriosos problemes. I ja sé que de vegades hi ha gent que diu que això no ens ha de preocupar. Home, els alemanys estan preocupats perquè tenen una immigració anyal de 250.000 persones i tenen 82 milions d’habitants. Estan preocupats. L’altre dia sortia un article molt llarg en una revista alemanya, la més coneguda de totes, Der Spiegel, que ho deia: 250.000 persones. Bé, nosaltres, a Catalunya, en rebem més de 100.000 cada any, 100.000-110.000 cada any, i tenim 7 milions de persones i no tenim el poder polític que tenen els alemanys per actuar sobre la seva immigració. I això és exactament igual a França. França abans havia tingut molta immigració; ara en té menys: 105.000-110.000 persones; són poques persones. 105.000 és el que té Catalunya sola.
Aleshores, pensar que això no obliga a una reflexió és simplement suïcida des del punt de vista de la productivitat de la nostra economia. Per una banda, sense immigració, la nostra economia no progressaria tant; per altra banda, que hi hagi molta immigració, que la gent s’acostumi a un treball una mica així, negre, que s’acostumi a un treball més barat, un treball fet en més males condicions… això, a la llarga, repercuteix negativament sobre la productivitat i la competitivitat. La gent s’acostuma no a créixer en qualitat, sinó a més treball menys pagat.
Bé, per tant, són problemes que tenim, indubtablement. Encara, lligat amb la immigració i altres coses, per exemple, lligat amb, jo diria, amb la situació política actual a casa nostra, però, sobretot, respecte a la relació de Catalunya amb la resta d’Espanya, tenim problemes que ens afecten, com la immigració, com he dit abans, que, per altra banda, actua sobre nosaltres en un altre aspecte que havia oblidat abans. Per una banda hi ha uns aspectes positius, que cobra Madrid, i uns aspectes negatius d’atenció, simplement d’atenció, que repercuteixen sobre les autonomies, no només la catalana. És a dir, la Seguretat Social espanyola té superàvit; és de les que deu tenir més superàvit a nivell europeu. I en Solbes està la mar de feliç, no? Però tot el que representa la immigració sobre la sanitat, sobre les escoles, sobre els serveis socials… això va sobre l’autonomia, la de Catalunya o la Comunitat de Madrid, o l’andalusa, la que sigui. Nosaltres hem de resoldre aquest tema i els beneficis, en tot cas, són indirectes perquè ajuden l’economia a anar endavant, amb riscos futurs, però, de moment, a anar endavant; però el benefici directe no el tenim nosaltres. Però, bé, esperem que això, doncs, siguem capaços de superar-ho com altres coses hem superat.
Hem de tenir en compte només en el tema de la immigració que, entre moltes altres coses positives i problemàtiques que pot presentar la immigració, hi ha que si som capaços d’integrar-la com afortunadament hem integrat moltes vegades altres immigracions a través de la història, i només cal parlar dels anys cinquanta, seixanta, setanta i fins avui, realment ens hi juguem la identitat del país. Això també. “No, no, no, escolta, no exageris.” No, escolti, si els alemanys estan preocupats per 250.000 immigrants, nosaltres no ens hem de preocupar per 100.000? Que tenim deu, dotze vegades menys de població que ells?
Bé, tot això em porta, per acabar, a dir que, és clar, nosaltres ara, i parlo de Catalunya, no parlo del conjunt de l’Estat, no parlo del conjunt d’Espanya i no parlo només de Molins de Rei –Molins de Rei, evidentment, participa d’aquesta problemàtica catalana–, passem un moment crític, crític en el sentit següent, no en el sentit negatiu de la paraula, sinó en el sentit que podem anar amunt o avall. Hi ha reptes molt grossos: la globalització, la competitivitat, el que els estava dient de la immigració, les noves tecnologies, una situació tensa en el conjunt de l’Estat, etcètera, etcètera, i podem anar amunt o avall.
Bé, jo crec que anirem amunt. Primera, perquè què hem de dir el dia que inaugurem la Fira de la Candelera? Que anirem amunt, oi? Però, a més, perquè ho crec. I que com a poble català anirem amunt si fem les coses bé, i això repercutirà sobre Molins de Rei i sobre el que sigui. I tots hi haurem de fer la nostra contribució.
Mirin, la Fira és un bon moment per dir això. En Vicenç Vives i en Pierre Vilar, dos historiadors notables –un, francès, per cert; en Vicenç Vives, no, d’aquí–, deien que Catalunya és un mix, és una barreja, segons ells, de tradició i dinamisme. O de tradició i modernitat, diguem-ne. Pierre Vilar no ho deia de Catalunya, ho deia del catalanisme, però, bé, si ho és del catalanisme, també ho és de Catalunya. I el Vicenç Vives concretament ho deia parlant del conjunt de Catalunya. I deia també, o ho han dit d’altres, i si no, tampoc no cal anar a buscar tants testimonis d’autoritat, i em permetran que ho digui jo mateix i els proposi aquesta visió: que és una barreja, per anar endavant el país, d’identitat, de mantenir les nostres arrels, i de projecte. No podem anar endavant sense projecte. I no aniríem enlloc sense identitat, sense arrels. I és una barreja d’institucions –dels ajuntaments, de la Generalitat, del nostre Parlament–, de les institucions del país i de la societat civil, que han de col·laborar. És a dir, no s’hi val a dir només això, que ja ho entenc que es digui: “Home, això de la política és un desastre”. Escolti, això de la política potser no va prou bé, potser els polítics no ho fan –dic que no ho fan perquè, com que ja no en sóc, puc parlar amb molta llibertat, no?–, potser no ho fan prou bé, imaginem-ho, però els vull dir una cosa: un país que no tingui polítics, i que no tingui polítics raonablement bons, va al desastre. Perquè, és clar, es pot fer tota la crítica que es vulgui de la política, però quan hi ha un problema, el problema es planteja finalment a nivell polític. I el qui ha de prendre la decisió, moltes vegades és el polític.
Es pot mirar com es vulgui i la societat civil es pot presentar a cor obert a la Mare de Déu Immaculada, però passa una cosa: si un dia al poble que sigui, l’alcalde diu –en un poble, res, de 3.000 habitants–, o algú diu: “Escolteu, hem de fer cases, perquè si no, els joves se’n van, quan es casen, a aquella altra població a 15 km d’aquí. Farem unes cases allà”. Molt bé. I els joves del poble aplaudeixen. Però aleshores vénen els sindicats o els industrials, o tots dos junts, i diuen: “No, escolta, allà necessitaríem fer un polígon industrial en comptes de cases”. Després vénen els joves del poble i diuen. “Coi, escolti, Sr. Alcalde, havíem quedat que faríem un pavelló poliesportiu en aquelles feixes d’allà”. I els pagesos vénen i diuen: “Ei, nosaltres estem conreant aquestes feixes des de fa 200 anys i és la terra millor; la terra més frescal que tenim és aquesta”. Després vénen els ecologistes: “Ep, cuidado, que aquí hi ha un tipus de papallona que no es pot tocar”. No, no riguin, va així això. I després vénen els de la petanca, gent gran que diuen… Molt bé. I tothom té raó: tenen raó els de la petanca, tenen raó els joves, tenen raó els industrials, tenen raó els sindicats, tenen raó els de les papallones… Tothom té raó. Tothom té raó o tot el que defensen és legítim. Però no es pot fer tot. Aleshores, qui pren la decisió? Els polítics. I esperem que la prenguin bé. Els francesos tenen una paraula le decideur, que vol dir ‘els que prenen decisions’. Finalment, és el polític. Jo ja no en faig, de política, saben?, o sigui que jo ja no escombro cap a casa, res. Però és així.
Bé, doncs, esperem que això, la barreja de les institucions, el món polític i la societat… Perquè, és clar, si no hi ha gent que digui “Jo demano això, jo demano allò, jo protesto per això”… Jo em queixo que a Catalunya hi ha un excés de sentiment i de mentalitat de protesta, allò que jo en dic “la cultura del no”. Però no deixa de ser cert que un país en el qual la gent no pugui dir que no, és que és un país que no és democràtic. El que passa és que tots plegats hem de saber en quina mesura, en quina forma equilibrada podem dir “anem cap aquí” o “no, anem cap allà”. Podem protestar, podem raonar, però, finalment, el país ha d’anar endavant. I això requereix aquesta bona relació i aquest esforç, aquesta recuperació del sentit del bé comú i de l’interès general, que és el que fa que, finalment, diguin “No, aquí, sobretot, el que necessitem són llocs de treball”, en aquell poblet de 3.000 habitants, o bé diguin “No, no, escolta, el que necessitem per damunt de tot és que hi hagi habitatge”. Què és l’interès general? Difícil de definir, i no per a tothom és el mateix. Però, evidentment, si la societat no sap orientar-se sobre això i els polítics no saben decidir, aquell poble no tindrà ni cases ni fàbriques ni res de res.
Bé, per tant, Catalunya: tradició i dinamisme. Catalunya: identitat a defensar. Escolteu, no us enganyeu: la identitat catalana té un punt de feblesa en aquest moment, enteneu? Per moltes coses: pels mitjans audiovisuals, per la pressió política, per la pressió demogràfica, per la immigració que dèiem… Perquè de vegades hi ha gent que considera que això potser no té tanta importància. Però, en fi, té un punt de feblesa. Per tant, identitat i projecte. Amb identitat sol, pel que som, pel que hem estat, no anem enlloc tampoc. I menys tenint present que tenim tanta immigració, perquè hi ha gent a qui jo no els puc explicar la història de Premià de Dalt; ni aquí Molins de Rei no els podeu explicar que teniu el palau de… qui eren aquells? Els Requesens? I a ells què els diu això del palau dels Requesens? A vosaltres sí que us diu alguna cosa el palau dels Requesens, que els francesos el van incendiar, i això us diu coses… però a un senyor que acaba d’arribar, tant li fa això del palau dels Requesens. I jo, a Premià de Dalt, els diré que aquí hi havia una mina d’aigua i el meu avi… Tant li fa! És molt difícil, per a molts de nosaltres, viure sense el record de la mina de Premià de Dalt o del palau dels Requesens de Molins de Rei, però hem de trobar altres coses a més, perquè hi ha gent a qui això no els commou.
Per tant, identitat i projecte. Col·laboració institucions i societat, i aquí hi juga el teixit associatiu, a la societat. I aquí hi juga la Fira, i aquí hi juga, doncs, per exemple… Per això jo abans preguntava quants grups de teatre teníeu i m’heu explicat una història que ara no repetiré perquè tampoc no l’he entesa gaire bé. Però bé, quants grups de teatre hi ha, o bé quanta gent hi ha excursionista, o bé quanta gent hi ha que fa obra cultural, o bé quants clubs de futbol hi ha, o quanta gent juga a la petanca, quanta gent són filatèlics… És això. Les institucions, la societat i el teixit associatiu. I això ho hem tingut i mantenir l’esperit d’iniciativa. Catalunya ha estat un país amb esperit d’iniciativa i això ens ha salvat. Si som un país pobre!
Aquí encara es podria dir que sempre s’haurien pogut plantar quatre fruiters i quatre patates perquè teniu l’aigua a prop, però el conjunt de Catalunya no és ric. Per anar endavant es va industrialitzar, per això, perquè van anar a fer saltar els petits salts d’aigua i perquè es van modernitzar, van sortir fora abans que els altres… Bé, aquest esperit d’iniciativa.
Aleshores, quan deia que estem en un moment crític, no vol dir en un moment dolent: pot ser bo o pot ser dolent. Haurem de veure com l’orientem en base, per una banda, a aquesta fidelitat a la nostra identitat, a la nostra manera de ser, la nostra capacitat d’obertura… Sempre hem hagut de ser un país capaç d’incloure gent, d’integrar gent, de saber que el país canvia, però canvia a base de mantenir una continuïtat. El país canvia fins i tot perquè canvia la gent, però hem de mantenir una continuïtat, un contacte amb les nostres arrels.
Sabeu la història d’aquella aranya? No? No la sabeu. Ara us l’explico. Escolteu. Una vegada va comparèixer una aranya en unes golfes, en una biga. En un moment determinat va pensar: “ Bé, a veure si m’enganxo a un lloc per fer la teranyina”. Va anar segregant aquell líquid, va anar baixant, baixant fins al seu lloc adequat i va fer la teranyina, una teranyina esplèndida, sabeu? Estava ben posada en un lloc i hi queien papallones, hi queien mosquits, hi queien mosques, hi queia de tot. I ella, com una gran senyora, vivia allà. Però un dia va passar una cosa: al cap de molt de temps, ella estava allà, molt satisfeta, molt fins i tot petulant de la seva teranyina, i un dia en què circulava, passejava per la teranyina hi va veure un fil. “Què hi fa aquest fil aquí?”, un fil vell, semblava vell. “No serveix per res, aquest fil.” El fil estava una mica rovellat, estava vell. “Això és de l’any de la picor.” La irritava allò, perquè ella era una dona moderna i aleshores, irritada, va tallar el fil. I al tallar el fil, tota la teranyina se’n va anar a terra. Havia oblidat, l’aranya, que ella s’havia despenjat de la biga a través d’aquell fil. I això és el que en diem “la continuïtat” de les coses: la continuïtat històrica, la continuïtat de la gent, de les famílies, dels sentiments, als quals es va incorporant gent, es va incorporant gent, es va incorporant gent… de la mateixa manera que un riu arriba finalment a mar i és gran, però hi ha hagut un afluent i un afluent i un altre afluent, però el riu sempre ha estat el mateix. Al Llobregat s’hi fica l’Anoia; al Llobregat s’hi fica la riera de Merlès; al Llobregat s’hi fiquen no sé quants rius, però és el Llobregat, amb aigües diferents. No és la mateixa aigua la que avui surt d’allà dalt, de Castellar de N’Hug, fins aquí baix, però és un riu. És aquest riu, no?
Bé, doncs això és el que hem de fer. La vostra Fira és, per una banda, un fet d’identitat, un element d’identitat… Oi que és així? Del qual vosaltres us sentiu justament orgullosos, com ens han estat explicant al començament de l’acte. Però al mateix temps, sempre hi heu volgut introduir modernitat. Ara mateix, tu has explicat no sé quantes coses més que feu i no fèieu: que dividiu els cotxes d’una banda i de l’altra, i no sé quantes coses feu. És un element constant de renovació, de modernitat, d’estar al dia. Però al mateix temps, sempre recordeu que ho feu des del 1852, sempre ho recordeu. Ho veieu? És el que ha estat aquesta tradició. Per tant, escolteu, ve a ser un bon resum del que us volia dir jo aplicant-ho a tot Catalunya, pel que feia a la història, pel que feia al moment d’avui i pel que feia al futur, al projecte i l’esperança de futur. I, per tant, com que sou tan bon exemple d’això que jo estimo, per altra banda, tan profundament, el país, doncs us dono les gràcies d’haver-me convidat, però, sobretot, sobretot, sobretot, us dono les gràcies que hagueu mantingut la Fira d’ençà de l’any 1852 amb un èxit creixent, amb empenta, amb il·lusió i amb ganes d’anar endavant. Que per molts anys!