PREGÓ INAUGURAL DE LA 157a FIRA DE LA CANDELERA

Pregoners: Sra. Àngels Fisas Ollé i Lluís Fisas Ollé

Bona nit.
Vilatans i vilatanes, amics i amigues, públic en general. És un honor, un plaer i una responsabilitat per a nosaltres ser avui aquí per fer el Pregó de la Fira de la Candelera. Ens vam emocionar quan ens van proposar de fer-lo en aquesta 157ena. edició. Encara amarats d’emoció, vam acceptar-ne el repte per tot el que per a nosaltres significava. D’alguna manera, el compromís va ser, des de llavors, testimoniatge del que el meu pare i l’avi del meu fill (en Lluís Fisas Moreno) va significar per la Fira i per Molins de Rei.
No era una empresa fàcil però el motiu bé s’ho valia!
En el seu record, doncs, i com a homenatge a la tasca encoratjada i desinteressada a totes les persones que com ell fan possible que any rere any la Fira torni a ser una expressió col·lectiva i variada de la vitalitat de Molins de Rei, oferim avui aquest pregó. Un pregó que, com altres coses de la Fira, ha estat fruit del treball conjunt i la complicitat; en aquest cas, de la família.
Permeteu-nos també que aquest pregó giri al voltant de dos dels aspectes que ens vinculen estretament amb la Fira de la Candelera: d’una banda, el caràcter agrícola del seu origen i, de l’altra, memòries d’una família de pagès. Ens haureu de disculpar si, en algun moment, ens esplaiem en les nostres vivències ja que el nostre coneixement prové de l’experiència viscuda però vol mostrar alguns aspectes la vida de pagès, d’ahir i d’avui.
La Fira ha estat sempre festa grossa a casa nostra. El primer record que en tinc és la il·lusió d’una nena per l’esdeveniment de la festa familiar. Eren els anys seixanta, i la canalla teníem festa a l’escola, pel dia de la Candelera, ja que encara no havia passat a celebrar-se en cap de setmana. El pare marxava d’hora per anar a Fira. Allà es trobava amb alguns dels seus amics pagesos i segur que feien petar la xerrada (entre d’altres coses, perquè després alguna ens n’explicava).
També recordo aquell neguit per si queia alguna propina de la padrina per poder anar als “caballitos”, que venien només per Fira i Festa Major. Per a mi el poble es transformava amb el brogit de gent parlant, les parades i la cantarella dels venedors de mantes.
Ja feia anys que el sector ramader havia deixat de ser un dels puntals de la  fira, i a la plaça de la Vila ja no s’hi venien porcs i altra  mena de bestiar. De manera que era típic que les famílies, potser per nostàlgia, anessin amb els nens i nenes a veure els porquets, els conills i els pollets al carrer major. Algun cop compràvem un pollet per al galliner que teníem al terrat de casa. Després la iaia era l’encarregada de sacrificar-lo, perquè a mi em venia la plorera.
Com cada any, venien els parents de Sant Feliu, i calia preparar un bon àpat per als de casa i els convidats. Igual que en moltes famílies que acollien convidats per la Fira, quan arribava l’hora totes les dones de la casa ens vèiem implicades en la preparació d’aquell àpat excepcional. Era tot un senyor àpat amb l’amanida, pollastre rostit i unes bones postres!
Hi va haver un any que no se m’esborra de la memòria per aquell braç de gitano que la meva àvia acabava d’enllestir encara en el forn de la cuina econòmica que ja no va durar gaire més a veure’s substituïda pels fogons de la cuina de butà. La iaia m’havia fet responsable de muntar les clares a punt de neu, batent amb dues forquilles. Jo, per l’afany que sortís bé, no vaig parar de batre… tant, que encara em fa mal el braç ara!
Mai no hi faltava la visita obligada al planters (aquells troncs els veia tots iguals, jo!) i després, amb la mare, anàvem a donar un tomb per la Fira i ens adreçàvem a la zona de la maquinària agrícola. Allò era més divertit perquè sempre acabàvem pujant en un d’aquells tractors tan grans i tan diferents del que hi havia a casa. Nosaltres estàvem “enxufades”, perquè el “tiet” hi tenia parada i, és clar, sempre trobava una excusa per enfilar les nebodes en aquells “tractorassos”. Aquella època fou una de les de major expansió industrial i comercial de la Fira, amb la conseqüent afluència de firmes i l’ampliació de la zona dels tractors. Llavors la pagesia del Baix Llobregat, a pesar dels efectes de la industrialització, resistia amb una agricultura ja motoritzada i amb un sistema de producció condicionat i dominat per l’agroquímica de les grans multinacionals.
Ha passat el temps i hem vist com s’ha transformat la vida a casa, la Fira i el treball al camp. Els tractors que hi ha avui a la Fira són gairebé un testimoni d’un passat agrícola important, gairebé desaparegut i en obligada reestructuració. La Fira, però, com les persones, no ha deixat de buscar mai la manera de progressar i d’adaptar-se als nous temps. Ho hem vist cadascú a casa nostra i, cada febrer, als carrers de la Vila. La Fira segueix, tal com expressa el cartell d’enguany. Aplega tradició i modernitat. “Des de la tradició”,  agrícola i ramadera, ha anat modificant-se.
La transformació social i econòmica que ha permès la consolidació de la Fira de la Candelera com una “fira de fires”, es relaciona de manera directa amb el retrocés de l’agricultura. Transformació d’un sector en què la nostra família ha estat, i segueix sent encara, un agent actiu.
El meu besavi, que era de la Palma, baixà a la Fira de Molins de Rei a comprar un matxo que els serví per traginar el carro per anar a la vinya. Anys més tard, son fill (i tota la seva família) baixaria al pla a la recerca d’unes terres de més fàcil conreu i una vida millor. I s’hi va quedar.
Per la memòria familiar puc explicar que algun conreu a Molins de Rei es dedicà a la producció d’enciams per a l’exportació a França, que eren transportats en tren, poc després de la guerra civil. D’altra banda, es feia la producció de maduixetes, junt amb la dels fruiters més comuns del moment: pruneres, presseguers, figueres, o les pomeres manyagues i camoses. Les maduixetes! a l’hora de collir-les, tan delicades elles, s’havien de posar en un cistell especial. Eren uns cistells rodonets que, com altres coses desaparegudes, també es venien per la Fira.
Els meus primers records de la Fira són de quan era molt petit. Anàvem amb l’avi Lluís a mirar els planters. Pel que puc recordar sempre el vaig veure embolicat amb els dels arbres i el Comitè Executiu de la Fira. Després fèiem cap a l’estand de la Cambra Agrària que havia anat canviant de lloc: del soterrani del Mercat al Passeig del Terraplè. Un estand on una composició de fruita i verdura oferia un caprici de colors i formes que semblava talment una obra d’art i que, dies abans, jo ja havia vist sobre la taula del menjador en esbossos i dibuixos varis fets per l’avi.
Recordo, també, el camp que hi havia al costat de l’edifici de l’antiga fàbrica Exin, ara ja desapareguda. Llavors jo no passava dels 7 anys i quan arribava l’època de la calor hi anàvem a collir prunes amb la família. Els homes, encarregats de collir, s’enfilaven als trespeus. Jo, que hi anava de comparsa, mig enredava i mig ajudava. Al costat del camp, hi havia la regadora per on passava l’aigua de rec, on jo m’entretenia força tirant-hi pedres, o el que fes falta, per tal de no haver de collir un cistell d’aquelles prunes. Eren de mena “Llevadors” i, com que eren tan petites, costava molt arribar-ne a omplir un cistell. La meva besàvia, que era l’encarregada d’encaixar-les em tenia d’ajudant. Era ella qui, sense deixar de posar delicadament les prunes -una per una-, m’indicava de quina manera havia de col·locar aquell paper blanc de seda dins cada caixa, sense que se m’estripés ni em quedés torçat. Es tractava que la caixa quedés “ben vestida”. Era tot un procés artesanal!
La fàbrica de l’Exin es va ampliar i aquest camp va desaparèixer. Les pruneres, gairebé també. Sort que l’avi, coneixedor de la seva qualitat, va insistir a trasplantar-ne alguna. Ara, jo n’estic plantant de noves: empeltades d’aquelles “Llevadors” en un procés de recuperació de menes antigues autòctones. Avui es tornen a valorar aquestes varietats per tal de retrobar el gust d’abans: el tradicional!
Encara un nen, però ja més gran, la Fira prengué per a mi un interès diferent. M’agradava anar a la Fira d’entitats i veure els estands… Aquella il·lusió compartida amb els amics de veure si sortia en alguna foto de l’equip de bàsquet, de l’esplai o si em tocava algun torn a l’estand amb aquells amb qui més em divertia.
Després, i com a conseqüència de la implicació de les entitats a la Fira, el primer cap de setmana de febrer ha volgut dir durant molts anys, encara ara, haver de pensar en trucar la Colla per decidir com s’ha de muntar l’estand de “Diables”, i qui es compromet al torn de la botifarrada de l’Agrupació Folklòrica, ja que tant l’esplai com la colla de Diables hi participen com a seccions de l’entitat.
Per a molts joves i adolescents la Fira ha estat també, i és, una oportunitat per a començar a sortir sols a passejar pel poble, veure les paradetes, anar a les atraccions, firar-se alguna cosa i voltar. Per a ells la Fira vol dir autonomia, sortir,… però sobretot Festa.
Recordo aquell any, encara jo adolescent, que els “pesats” dels monitors de l’esplai ens van fer treballar el projecte “Estimo la Terra”. Es tractava de vendre a la paradeta de la fira molts pins de ceràmica i altres coses que havíem fet en tallers a l’esplai. Calia recollir els màxims diners possibles per invertir-los en la compra de verns que després vam anar a plantar a la riera de Vallvidrera, a Collserola. Llavors també hi van col·laborar pagesos de la vila (hi va venir algun  tractor), pares i mares, un tècnic de Depana i voluntaris del Parc de Collserola. També s’hi va implicar l’Àrea de Medi Ambient de l’Ajuntament.
La Fira doncs, marca el calendari festiu de casa nostra, intensificant i guanyant sentit per a tots nosaltres amb el pas dels anys. L’organització familiar d’aquests dies, els horaris, els àpats, etc. es fa al voltant dels actes de la Fira, dels seus diferents vessants i de cadascuna de les implicacions diferents dels de casa.
El pare col·laborava en el Comitè Executiu de la Fira com a pagès, però després també com a artista autodidacta, fou membre del jurat de cartells de la Fira. La feina de pagès i la seva personalitat van anar conformant una manera pròpia de participar en la vida sociocultural de Molins de Rei.
Entusiasta i constant en els projectes que començava i amb la serena espera de qui per experiència sap que, abans de collir el fruit de la llavor plantada, cal la constància laboriosa i curosa de la creixença, feu que s’impliqués en moltes coses. El 1994 impulsà el Concurs infantil de dibuix de la Fira; anomenat “Concurs Infantil de dibuix premis Josep Maria Madorell i Muntané” en memòria al nostre prestigiós dibuixant i ninotaire local. La seva passió per l’art i la pintura feu que, després, fos cofundador del Cercle Artístic de Molins de Rei, que ara forma part també d’un espai a la Fira de la Candelera a la Plaça de la Vila: la Fira de les Arts.
Cal no oblidar les Jornades Tècniques Agràries en les que també hi participava i que enguany organitza el Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural. Versaran sobre L’adequació de poda de fruiters i olivera, el dia 29 al local de la Fundació Agrària. L’endemà, dia 30, hi haurà Demostració i exercicis de poda amb un esmorzar al camp de Can Fisas.
Mentre la Fira s’adequa als nous temps i a les noves exigències comercials i industrials, amb la creació de nous espais com La Fira d’Entitats, la Fira dels Vins, la Fira d’Artesans, Fira Jove, la Fira Ecològica (enguany la setena), la dels Brocanters i darrerament la Ciberfira; el territori agrari de Molins de Rei també es transforma.
Cada vegada el terreny per a l’agricultura es veu més reduït com a conseqüència de la urbanització i la revitalització industrial de la vila, amb el polígon del Pla, per exemple, que ha convertit molts terrenys agrícoles en naus industrials.
Creixen l’autopista, els espais dels “hortets” (amb aquells tancats “tan bonics” fets amb plàstics d’obra taronges, somiers vells, portes i fustes de totes mides i colors que, dit sigui de passada, caldria ordenar una mica); els del ACA eixamplant el canal, limitant l’accés als camps; i, per postres, la tercera canonada de gas, que ens obliga a compartir el treball de l’aixada, la xapolina i el tractor amb les màquines i grues perforadores. Ens fa desplantar arbres i reconvertir l’espai per a verdures i hortalisses. Un entorn que sovint esdevé hostil.
Aquí a Molins de Rei, pel fet de ser una agricultura periurbana, ens obliga als pagesos a una renovació decidida de la manera de treballar al camp, amb l’esforç addicional que tota transformació comporta. Aquesta transformació, però, no pot dur-se a terme sense una especial prevenció i cura de les agressions que el medi urbà exerceix sobre el rural.
Malgrat alguns desencerts, s’ha possibilitat la preservació d’aquest espai d’agricultura a través del Consorci del Parc Agrari del Baix Llobregat, que sembla que, de moment, funciona. L’objectiu del Parc és consolidar la presència d’agricultors en el territori i fer possible mantenir uns espais agraris periurbans vius. El treball al camp, allò que aprenem junt amb altres, assessors, tècnics o mitjançant la formació ens dóna als pagesos un coneixement pràctic i humà a tenir en compte de cara a com s’ha de conformar el futur de l’agricultura.
El meu avi es va comprometre i va lluitar, amb les eines que tenia, per al manteniment de la terra que estimava. “Som els de la reserva” –deia- quan ja fa uns anys es van tancar els camps amb els filats que delimiten el sòl del Parc Agrari –i afegia- “Si això no va acompanyat d’un seriosa consideració i suport en l’àmbit industrial i urbà, podria ser que aviat la gent ens vingués a veure darrera del filat com un dels antics oficis gairebé desapareguts al Baix Llobregat: el pagès. Espècie en perill d’extinció!”.
El seu saber, fonamentat en l’experiència, i l’arrelat convenciment de la necessitat d’un món millor va fer que mai abandonés. Em va adobar el terreny per si volia continuar. Ara jo segueixo el treball al camp. Estic involucrat en un procés de reconversió cap a l’agricultura ecològica. Malgrat algunes incerteses, treballo amb la il·lusió d’un futur millor que em permeti continuar vivint dignament de la feina pagès. Durant anys, el Baix Llobregat havia estat el rebost de Barcelona. En aquesta línia adreço avui la meva feina, treballant en la producció i venda de productes de qualitat directament al Mercat de la Concepció d’aquesta ciutat.
M’agradaria compartir amb vostès una reflexió que es presentà en la II Conferència Europea a Salzburg sobre desenvolupament rural que diu: no hi ha camp viu sense agricultura, però un camp viu no solament repercuteix en benefici de la societat rural sinó en la societat en el seu conjunt.
En aquest sentit, i tenint en compte que l’Organització de les Nacions Unides (ONU) ha declarat el 2008 com l’Any Internacional del Planeta Terra (fet que serà publicitat a París el 12 i 13 de febrer), vull fer una crida a la conscienciació de polítics, vilatans i vilatanes de la necessitat de contribuir, cadascú des de la seva responsabilitat, a un desenvolupament que sigui veritablement sostenible. I això vol dir a més de responsabilitat, compromís. Jo ja hi estic compromès. I tu?
Per acabar, volem desitjar que gaudiu plenament de tot el que ens mostra aquest gran mercat anual que és al Fira. Perquè la fira continuï sent un espai de cultura, de convivència i d’intercanvi fem-la créixer. Igual que un arbre, la Fira donarà millor fruit si l’estimem, la cuidem i l’adobem amb el millor adob perquè creixi ufanosa.
Gaudim-la!
Que tinguem tots una bona fira!
Visca la Fira de la Candelera!