PREGÓ INAUGURAL DE LA 158a FIRA DE LA CANDELERA

Pregoner: Joan Asensi Barberà
Per no estendre’m massa i no ser reiteratiu amb els parlaments que ja han fet les persones que m’han precedit, simplement diré: benvolgudes autoritats, senyores i senyors, amigues i amics i oïdors de Ràdio Molins de Rei: bona nit a tothom!

Abans d’iniciar la lectura d’un pregó per a mi tan significatiu, permeteu-me que us tutegi. Aquest mot  tan senzill com és el tu, emprat tan sovint, no vol manifestar altra cosa que la complicitat que hi ha entre vosaltres i el qui us parla. I dic complicitat perquè tots, o quasi tots, ens coneixem.
Exposat això, voldria fer un petit aclariment.

En atenció a la Maria Teresa Riera, la qual tenia interès en incorporar, en el seu primer llibre FENT MEMÒRIA, a la meva desapareguda esposa, (cosa que li agraeixo de debò) . Parlant d’ella vam conversar sobre poesia i pregoners, (tot i que el present escrit no es gestaria fins més tard), va ser-ne ella la impulsora perquè naixés en mi la necessitat de relatar algunes de les vivències experimentades al llarg dels anys sense saber que aquest pregó imaginari, pogués fer-se realitat   (Pausa)Com que el objecte de la meva funció avui és parlar de la nostra Fira, posaré fil a l’agulla i aniré embastant-lo a poc a poc.   Intentar descriure en un pregó un fet tan important com és la Fira,  exponent d’una tradició de més de 150 anys, no és cosa fàcil. I dic que no és fàcil, perquè cal ser un historiador o, d’altra banda, s’han de tenir profunds coneixements del que és i del que ha estat la nostra vila en el decurs dels dies i dels anys, que el temps sempre canviant  modifica inexorablement. Però, per damunt de tot, allò que m’ha fet acceptar aquest noble encàrrec, (un repte agosarat per la meva part), és la incondicional estima per aquest poble que m’ha vist créixer.  (Pausa)

Com la majoria de vosaltres sabeu, no tinc arrels molinenques, sinó que sóc fill del poble veí de Pallejà.
Quan la mare va quedar vídua als 28 anys, perquè al pare se’l va engolir la guerra a la batalla de l’Ebre i no el vaig conèixer, va decidir enviar-me amb la seva mare en un poble de València; al menys dintre de les penúries que         hauríem de passar, el pa no em faltaria. El fet de contreure nou matrimoni va ser raó suficient per fer acte de presència a la vila que m’acollia.

Puc dir-vos amb tota la sinceritat del món que, des de el primer instant que  vaig deixar les primeres petjades, l’any 1942, a l’andana de la nostra estació de Molins de Rei, el servo al més endins de mi i  pressuposo que ho seguiré demostrant no solament a través de la meva poesia, sinó perquè en realitat per a mi Molins de Rei continuarà essent:

La meva vila,
del Llobregat hereva.
I com t’estimo!
Entre molins vas néixer
i en el meu cor bategues.

Diuen que els pregoners han d’arribar a l’ànima del poble i alhora  han de ser fidel transmissor del pensament, d’imatges i  vivències acumulades al llarg del temps.
Un servidor, desprès d’estar més de 65 anys convivint entre vosaltres,  he tingut la sort de  poder experimentar infinitat de canvis a la vila i podria narrar fets curiosos, però crec que seria del tot innecessari exposar-los perquè algunes de les persones que m’han precedit ja ho han reflectit amb escrits més acurats que el meu.
Fent una breu sinopsi de la meva infantesa, diré que la primera llar que vaig tenir a Molins de Rei fou al número 21 del que és avui l’Avinguda de Barcelona i que dissortadament per a nosaltres i imposat pel regim de l’època, portava el nom del dictador. Al costat mateix hi havia el conegut restaurant Esteve.
Entre els jocs i l’escola i la fam que portàvem, gastàvem el temps jugant pels carrers amb pilota de draps, als patacons, les carreres de sacs, el trencar l’olla que, al ser abatuda, ens regava el cos i deixava anar pel seu ventre algunes llaminadures, a les bitlles, a cavall fort, a la rutlla, a les bales de pedra que fèiem baixar pels solcs de terra del carrer de la Fassina on estaven marcats els reguerols que havia llaurat la pluja.

Davant mateix d’on habitualment jugàvem hi havia la fàbrica del gel de la qual era propietari  el Senyor Nofre Serra i portava el nom d’ALASKA..   Amb la destresa de l’ofici de molts anys, el senyor Salvador, pare d’en  Santi Prat, tallava, amb un punxó, per dues pessetes un tros d’aquella barra per posar-la a dintre la nevera de fusta de melis per refredar l’aigua i el porró de vi que, als capvespres de l’estiu, tranquil•lament bevíem  per sopar la família, asseguts al voltant d’una taula petita instal•lada  a l’eixida.
Recordo com si fos ara, el seu caminar lleuger a prop dels recipients metàl•lics que després de posar-hi la part d’amoníac corresponent els anava submergint en uns compartiments fins aconseguir a través del motlle, la barra de gel que més tard extreia per ser tallada, si el cas ho requeria.
L’olor que es desprenia era tan intensa que no es podia suportar! (Pausa)
Aprofitant els jocs del carrer entre l’hora de dinar i tornar a l’escola, l’àvia a qui agradava criar conills i algun pollastre  per engreixar-lo per Nadal i pel qual brindàvem amb el xampany de pobre, és a dir amb moscatell i gasosa, l’àvia, repeteixo, volia que li portés herba per alimentar-los.
Com que el  temps de què disposava era curt, (ja que calia tornar a l’escola) a voltes entrava a dintre un camp i la collia.

Tenia tan a prop els arbres fruiters que la temptació d’agafar-ne alguna  peça  no s’escapava als meus ulls delerosos.
A partir d’aquesta circumstància, explicaré un fet que recordaré tota la vida:
Una vegada, amb la por posada al cos, vaig anar introduint en el sac que portava un sostre d’ufanosa herba i un altre de préssecs i peres fins que quasi no el podia lligar. Quan era dalt d’un arbre, vaig sentir una veu masculina que cridava. Jo, atemorit, no sabia que fer i em vaig espantar. Sabeu qui era l’amo dels préssecs i les peres? En Quimet Castells, l’avi dels Castellana. Irònicament em digué: “Que tens a dintre el sac?”. Jo, innocent i atarantat li  respongué: “Lletsons i herba que l’àvia necessita”.
Per comprovar si era cert el que li deia, em va fer abocar el contingut del petit sac i tot seguit, rodolaren per terra els préssecs i les peres.
Dintre de tot, després de la l’esperat sermó de ritual, encara vaig poder endur-me aquella  herba que l’àvia cada dia em demanava.
Parlant de fruites, si que faré esment a un fet d’aspecte innovador que és va  produir en aquella època.Corria l’any 1951 i se celebrava el centenari de la Fira. Amb gran encert, es van habilitar els baixos del mercat per fer una exposició quan a la vila encara s’hi conreaven als camps del que és avui la zona industrial del Pla, on hi havia els fruits més saborosos del Baix Llobregat, per cert, molt ben referenciats  pel senyor  Josep Canals i Pujol en el pregó de l’any 2000  i que els profans en la  matèria, en l’excepció d’unes poques varietats, (cas dels Barraquer ) perquè  alguns ja sabem l’origen, vàrem ser abastament documentats. En diferents estants, es mostraven les més variades especialitats, brillants com el xarol, amb una presentació exquisida, amb caixes de fusta vestides d’encenalls enrinxolats que provenien de les conegudes serradores dels Figueres o del Claret. Afegiré que, en el temps de les collites, venien a Molins de Rei gent de tota la comarca i altres indrets per embarcar les mercaderies als vagons de càrrega que hi havia en el moll de l’estació a fi de ser exportades arreu de la península i a l’estranger. Per cert, persones de la vila solien fer aquest tipus de treball.

Per altra banda, també hi havia en el recinte firal diverses firmes comercials així com algunes empreses del tèxtil de gran renom com Samaranch, Torra Balari, Iborra, Malvehi, Can Coll, etc. Tot i que va ser la primera exposició, tingué un notable ressò dintre i fora de la comarca.
D’aquell temps recordo molt bé, ja que tenia 17 anys, l’activitat que es respirava pels carrers quan pares, mares, noies i fadrins, amb un cistell, un cabàs penjat al braç, o bé una carmanyola lligada amb un tovalló caminaven apressats pels carrers en sentir les sirenes  que indicaven l’hora  de començar el torn de matinada.

Per circumstàncies que no explicaré, no tothom era puntual i tenien que esperar-se un quart d’hora en el carrer per poder incorporar-se a la feina.

Entre altres coses, també em ve a la memòria la forta gelada de l’any  1956, en què els balcons del carrer Major i altres indrets de la vila quedaren guarnits de candeles talment com si fossin estalactites i que jo, saltant per
la vorera, anava trencant; això sí, amb el nas i la boca ben tapada amb una bufanda que la mare, amorosament, em va enrotllà  pel coll.

Parlant del Carrer Major, m’agradaria fer referència a en Josep Maria Madorell, aquest reconegut molinenc que ens va deixar sobtadament i que va ser un gran dibuixant en l’àmbit del còmic català, del qual destacaria la seva participació en les publicacions: Cavall Fort, En Patufet i d’altres.   Com molt bé recordareu,  molts de vosaltres que el coneixíeu, en Josep Maria  habitualment exposava  alguns dels seus carismàtics personatges en un dels aparadors que els magatzems Muntaner tenien al carrer Major on és actualment Calçats Oriol, els quals regentaven dues ties seves vinculades a la branca materna.
En mirar-los, petits i grans quedàvem bocabadats davant els vidres entelats  i els nostres ulls eren captius d’aquelles màgiques històries de Tito Bola que amb il•lusió esperàvem.

De les moltes vivències que guardo dintre meu, tinc present aquella imatge d’aquells grups de galls dindis que, pocs dies abans de la Fira, una persona vigilava amb l’ajut d’un bastó o una canya llarga per així poder-los encerclar i oferir-los als nostres convilatans mentre l’aviram anava picotejant per terra.
Tinc la certesa, que durant la famosa nevada del desembre del 62 i també  la de la Fira del 1963 (no tant copiosa com l’anterior) moltes famílies molinenques, degueren atipar-se de rostit de forma inesperada durant uns quants dies, en no poder desplaçar-se els familiars, amics i coneguts per compartir el brogit de la festa més reeixida de casa nostra.
Breument, diré que en arribar les 5 o les 6 de la matinada, sentia el renillar dels cavalls i les egües acompanyats de crits i paraules malsonants que proferien els carreters quan els baixaven per la rampa dels camions abans de situar-los davant de les menjadores del que havia estat l’antic hostal del Sant.  Per cert, quan portaven a terme alguna transacció, la primera feina que feia el propietari del bestiar era la  d’ensenyar les dents del animal.
De bon matí, molinencs i forans, feien cua al carrer per poder assaborir el menjar dels  traginers que la Sra. Maria i el Sr. Magí preparaven com ningú la coradella de torn.
Per cert, davant mateix de casa solia posar-se cada any una parada d’arreus
i guarniments. El corretjam estava tan llustrós com les meves sabates dels    diumenges!

Per altra banda, també m’agradarà explicar-vos que en veure els xarlatans instal•lats pels carrers més cèntrics de la vila amb voluminoses parades plenes de tota classe d’estris per a les llars i
innombrables productes per aplicar-nos al cos, com és el cas dels famosos ungüents de serp, (que ho guarien tot), vaig tenir la gosadia, d’adquirir un lot dels que habitualment amb veu grandiloqüent un d’aquests personatges es dirigia a tots els allí presents i és a mi a qui va saber ensarronar. Entre les moltes coses que vaig emportar-me per 1000 pessetes (d’aquell temps), recordo una manta de quadres amb la qual les meves filles es tapaven  quan viatjaven amb nosaltres al seient del darrere del primer cotxe que amb il•lusió estrenava.
Estic parlant d’un 2 cavalls de l’any 65 que alhora servia de bressol i d’aixopluc a la família.  Metafòricament, dic bressol perquè en més d’una ocasió complia aquesta finalitat sobretot a la muntanya per adormir  les menudes. De les diferents mantes que vaig endur-me,  penso que una d’elles, encara volta pels armaris de casa.
Parlaré tot seguit, dels diumenges.
A l’emissora antiga que dista molt de l’actual pels equipaments, col•laboradors de que disposa unit a l’afany sempre innovador del seu director Miquel Armengol, poc abans de les dues, pel sol fet de saber el
títol d’un disc (alguns de pedra encara) et regalaven un parell d’entrades per anar al cine Savoy.

Com de costum, se les emportava el Salvador Casain, que venia ràpidament amb la bicicleta que ja tenia preparada al portal de casa .Vivia on actualment està ubicada una oficina de LA CAIXA situada a l’Avinguda de València.
D’aquestes coses tan puntuals d’aquella època, podria enumerar-ne un munt i es faran perdurables fins la tardor dels dies que em pertoca viure. (Pausa) Per alguns dels molinecs aquí presents és prou coneguda la meva vocació per la poesia. Doncs bé, per aquesta raó i no per altra, ja que des de l’any 1960 que va fer el Pregó de la Festa Major la reconeguda poetessa local Montserrat Pujolm’agradaria transmetre a través de la paraula viva ( potser influït per la guspira poètica que hom porta a dintre ) i amb versos de mètrica senzilla, el caminar d’aquests més de 65 anys que configuren la meva permanent estada a Molins de Rei.Permeteu-me, que amb unes quantes pinzellades, descrigui alguns dels passos de la meva vida per aquest poble, vila, i ara ciutat, de la qual estic    fervent enamorat. El poema es titula: ARRELAMENT i el podreu seguir a través de l’auca que teniu en la que queda reflectida en una bona part la meva estada entre vosaltres des de l’any 1942 , la qual ha estat compartida entre el dibuixant Manel Ferrer i un servidor. I diu així: A Molins vaig raure un dia.Era una nit de gener! La nit de més alegria,que els infants ho saben bé.
Eren set anys de tendresa el dia que jo arribar,i amb aquella il•lusió encesa  nous lligams es van crear. Fou per a mi una sorpresa:van deixar un joc de fuster. Jo amb la mà sense destresamolts rínxols volia fer.                                                                           I em varen portar a l’escola“per ser un home de debò”. Com el so d’una gramola a dins meu va fer ressò. Aleshores jo jugavaal Puntasgo amb els amics.A dins el rec em banyavai érem del món els més rics. De tot ens faltava a casa:però no llit i coixí;i el caliu d’aquella brasa de la soca d’un vell pi. Així passaven els dies;fins i tot el llarg dels anys.I  recordo malalties d’aquells amics i companys.

Quan l’edat jo ja teniaper poder anar a treballar,la mare que tant sofriaem va dir: “ja hi pots anar”. Catorze anys llavors complia i ho vaig rebre de bon grat. El treball fa companyiasi n’estàs enamorat! I aprenia a l’emissorai a l’escola del treball.El saber és una penyora;no és el foc d’un encenall.

Amb la ràdio i la galenava  passar la pubertat.Amb guions de tota menai mancats de llibertat. Com tothom vaig fer la mili!Jo en el cos de transmissions.Castillejos fou l’exili de Morse les lliçons.
Vaig casar-me a Barcelona.De l’amor dos fills tingué. En el cor avui amb ressonal’absència de la muller. I la ciència de l’alquímia l’aprengué sols un trosset. El treball no em sorprenia al  P.E.V.I.A d’en Puig Muset. Seguint el pas de la vida, vaig parar a l’Hospitaleten una empresa reeixida on no feia cap sonet. Un munt d’anys per al turisme,fent piscines, flotadors, fins i tot per l’erotisme inflables molt seductors. Després de plegar l’empresa,em varen passar a l’atur;i envaït per la tristesavaig superar un bon ensurt. La  salut bé que s’apaga.És dels bens el més preuat!És com el sol i l’obaga en la terra valorat. Ara els néts són les joguines del meu record ja llunyà.Són quatre poncelles fines  que parlen en català. I mai no he parat fins ara!Que el treball és un consol.Em sobra temps avui encarafent versos si el cor ho vol. I segueixo evocant la meva poesia.  Aprofitant que avui serà per a mi un dia inesborrable, voldria celebrar-ho amb un poema que vaig compondre amb motiu del 150 aniversari de la nostra Fira. Per  tant, estic parlant de l’any 2001 en que el Sr. Joan Rigol aleshores  president del  Parlament de Catalunya va fer un magnífic pregó que molts recordarem.Aquest poema és en prova de record i testimoniatge envers aquells precursors que mai no podien arribar a pensar que fos considerada d’interès nacional la nostra Fira i tingués un ressò tan rellevant arreu del nostre país.
Porta per nom: UN DIA ASSENYALAT. La Reina Isabel segona,el mil vuit-cents cinquanta-un per decret de la coronala Fira encara avui lluu.
Molins de Rei s’engalana. Cent cinquanta anys han passat! D’aquella fira llunyana,sols en queda un bell llegat. Quant tu vas néixer a la vila eren de terra els carrers. Ara amb els anys es perfilauna vila ja amb excés. M’agradaves més petita,amb menys bullícia de gent. T’has tornat cosmopolitai ets un doll d’acolliment. Recordo de la infantesael  menjar dels traginers.Tot era un niu de pobresaperquè faltaven diners.  S’havia acabat la guerra!Era l’any quaranta-dos. Els camins plens de desferrai el més enllà tot boirós.
Recordo moltes parades,i joguines al passeig,i la gent a torrenta des de Manresa o de Puig-Reig. Del Llobregat ets hereva dintre dels pobles del Baix! T’han pres del teu pla la glevaperò tu n’has fet calaix. Has estat embolcallada pels pobles del teu voltant,que han deixat, com tu, l’aixada que era abans com un amant. Ha arribat la Candelera! Tu, amb els anys, sempre has crescut. Si et despertes riallera hi ha un ressò de magnitud. De les fires catalanes tens un prestigi capdal.El perfum d’herbes boscanesi el brogit del teu firal. Ve planter de Tarragona,de Girona i Castelló,d’Alcanar i d’Argentona, de tot arreu el millor. Oliveres i mimoses,pomeres i llimoners.Totes elles ben formoses,com les flors dels jardiners. Els bons vins de casa nostra:sobretot del  Priorat.D’altres indrets una mostra, que mereixen l’aprovat.
Embotits de tota mena de Planoles i Lleó. I la Fira a tots ofrena tot l’encant d’un bell racó. Les cantades d’havaneres i la gent que hi ha als balcons. Rossinyols i caderneres,tot un estol de cançons!
En el pati del Palauentitats i associacions. A la vila hi ha un allau de cultura i vocacions.
La fira del reciclatge també es fa a Molins de Rei, col•labora el veïnatge en un lloable servei. Són cent cinquanta anys de vidades d’aquell reial decret. La trobem tots tan reeixidaassaborint-la a pleret! D’aquells molins i la mola seràs símbol del present. Mai podré deixar-te sola, et tindré en el pensament.  Eternament que perduri enllà del temps que no mor, siguis per a tots l’auguri  com una troballa d’or!
S’ha parlat de moltes coses de la Fira, però, ni els pregoners que m’han precedit, ni un servidor, mai hem manifestat públicament el goig que significaria per a tots els molinencs i molinenques poder tenir un lloc emblemàtic de la vila al•lusiu a la Fira de la Candelera. Atès que el que dic forma part d’una quimera, i molt m’agradaria que es fes realitat, posaré punt i final a aquest pregó amb una composició poètica que porta per títol: UN SOMNI NO ACOMPLERT.

Amb breus paraules, desitjaria fer-vos arribar les meves inquietuds regades d’esperança. Tinc nostàlgia per tot allò que es filtra del passat.  Sóc presoner de bells records que a dintre meu refresquen la memòria: del pont enderrocat de quinze arcades quedant  tan sols carreus, el que era un símbol, i aquells molins que van donar-li el nomi en el present no en resta cap vestigi. Perquè no hi són, voldria retrobar-los per a conviure amb ells i fer-los perdurables. Que fossin a través del temps, que no fineix, la  imatge més volguda de la vila.