PREGÓ INAUGURAL DE LA 159a FIRA DE LA CANDELERA

Pregoner: Sr. Jaume Armengol i Esteve
Molt bona nit!
Autoritats, amics i amigues…benvinguts tots, al primer acte de la nostra cent cinquanta novena edició de la Fira de la Candelera.
No sé si aconseguiré sortir-ne victoriós d’aquest comés que m’han encarregat, amb tota la seguretat i mestria d’un consumat pregoner.
Però, sentint el deure ineludible de correspondre als qui han dipositat en mi la seva confiança,  m’atreveixo a tirar endavant aquest encàrrec, amb la major voluntat possible.
Sóc novell en aquest art ja que no tinc el costum, ni d’escriure i menys de parlar en públic. Al donar aquest pas, em sento cohibit igual que un ocellet de niu, que, al donar les primeres alades a l’aire, es troba insegur de seguir, sense vacil·lacions, la ruta que li fixen els seus pares.
És sens dubte, un immerescut honor, doncs no tinc altre mèrit que el d’haver nascut a Molins de Rei, ara fa una mica més de 60 anys, a l’avinguda 11 de setembre i en el si d’una família treballadora; el meu pare Joaquim i la meva mare, Maria, que en pau descansi.
Vaig estudiar primer, amb l’estimada Sra.Miquela, al Col·legi Alfons XIII. Després, vaig anar a l’Acadèmia Sant Jordi, quan encara estava al carrer Major, amb l’entranyable Sr. Macias.  A la tarda, en sortir de l’escola, me n’anava a cal padrí Jaume, el de Cal Picas. El padrí, vivia en una casa al final de la Carretera Reial, a mà dreta en direcció al pont, on avui hi trobem l’autopista. En aquells temps, la carretera era de llambordes i tenia arbres a banda i banda. Quan alguna autoritat hi havia de passar, recordo com pintaven els arbres de color blanc.
Abans d’arribar a cal Padrí, recordo que passàvem per Cal Miret (el ferrer), Cal Basté (guarniments per les cavalleries), Cal Puntes (la botiga de queviures), Cal Falés (casa d’envelats), a…  i el magatzem del vi.
Fixeu-vos!
Només  en aquest tros de carrer,  quina quantitat  d’oficis que avui en dia ja no existeixen.
Però nosaltres aliens encara al futur, sempre ens aturàvem a jugar a futbol, al pati de Cal Falés, entre arbres i malesa, i amb pedres per porteries. Però ens era igual, el que volíem tots, era fer més gols que els contraris i poder arribar l’endemà a l’escola i poder dir que havíem guanyat.
En arribar  a cal Padrí,  a berenar!   L’estimat avi Jaume, hem feia torrades amb sucre i xocolata i molt de tant en tant, el pa amb vi i sucre, sense que l’àvia Antonieta ho veiés.
Recordo un any, que en vigílies de la Fira, quan ens feien fer molts treballs precisament sobre aquesta festa, que un dels nostres professors va venir a classe, amb una tallada de cabells considerable. Els més espavilats de la classe, van començar a felicitar-li el tall de cabells, amb copets al clatell i amb la clàssica dedicatòria de: “estrena cap pelat”. A mi també em va fer gràcia apuntar-m’hi, però amb la mala sort que al ser dels últims, em va castigar, fent copiar 50 vegades un text del programa de la Fira, que en aquell moment el professor tenia al seu abast. Des d’aleshores, mai més he felicitat a ningú que vingués de tallar-se els cabells.
Tinc molts bons records d’aquella etapa. Mestres com el Sr.Macias, el Sr.Català o el Sr.Gebelli, i d’altres, en tenen la culpa. Entre tots hi havia una complicitat especial, molta humanitat, molta estimació i això si, també amb una ferma  exigència  en l’educació.
De ben segur, que algun crit de l’estimat Sr.Català, m’ha ajudat des d’aleshores, a anar superant les fites i els entrebancs que l’esdevenir diari, tant personal com professional, m’han anat  presentant.
Les meves vivències amb la terra, el planter i els arbres, varen començar quan jo anava amb el meu avi i el meu pare, al camp situat en aquell temps, a l’Era del Silo, una mica més avall de l’actual barri de l’Incresa.  Per anar-hi  des de casa de l’avi, agafàvem el carro i el burro i passàvem per davant de l’Hostal del Boix, cap el Pont de la Cadena, Camí del mig i Riera Mariona, fins arribar al camp. Recordo que el burro, era molt tossut, doncs algunes vegades l’avi li deia amunt i ell anava avall. Sort que en aquell temps, el trànsit encara permetia girar pel dret, sense haver d’anar, com hauríem de fer ara, a la propera rotonda.
També recordo com m’ensenyava a encaixar pomes: les camoses, les estarking; totes enmig de viruta, deixant-les ben lluentes per després portar-les al “Sindicat”. Jo volia anar molt de pressa i a vegades ell me les treia, i  au!  a Tornar-les a posar més bé! Recordo que em deia: “Han de ser les millors“. Jo no ho entenia. El que volia, era acabar aviat i anar-me’n a jugar.
Cada any, l’avi ja esperava l’arribada de la Fira per poder comprar tot allò que li feia falta pel camp: alguns arbres, planter i de tant en tant, renovar també els estris per llaurar o guarniments pel burro. Recordo el collar, els bridons, les retrangues, etc. .
Al migdia, cap a casa, on quasi sempre ja hi trobàvem els parents que venien a dinar desprès d’haver-se firat. Sembla que tot el que es compra a la Fira, és millor o no té dret a morir. Després, moltes vegades, te n’emportes  una desil·lusió.
Un altre record que tinc d’aquells temps, és la il·lusió que tenia el meu pare per portar-me a veure la mostra de cavalls que hi havia a les quadres de l’Hostal del Sant. Sempre em va sobtar, que per saber l’edat dels cavalls se’ls hi obris la boca.
I ara si em permeteu, us convido a traslladar-nos als inicis de la nostra Fira.
Voldria primer, fer esment del què va descriure molt bé, un dels pregoners que m’han precedit, en Francesc Artés. Va  dir: “La  nostra Vila, és un pou de sorpreses; quan et poses a remenar papers i llibres, no hi ha dia que no descobreixis alguna cosa enriquidora i sorprenent”. Doncs si, jo ho he pogut comprovar aquests dies. És ben cert!
Era l’any 1851. A tot Catalunya se celebraven unes 150 fires, gairebé la meitat d’elles concentrades a l’estiu i a la tardor. En canvi, la nostra Fira, començà a celebrar-se el dia 2 de febrer, per la Candelera, que era festiu arreu de Catalunya. Era una data adient per les plantacions i per començar a fer engreixar els porcs amb vista a fer-ne la matança al gener de l’any següent.
Aquests garrinets, es tenien en tancats de fusta i es venien a la plaça de la Vila i part del carrer Verdaguer. Era tan arrelada aquesta Fira que inclús la plaça de la Vila, se l’anomenava Plaça dels Porcs. Com a curiositat i segons m’expliquen,  en aquells temps, l’any 1913, el preu d’un garrí era d’uns 4 o 5 duros.  Les corredisses per la plaça  sovintejaven, doncs els sacs on se’ls emportaven, no podien resistir les seves envestides i en foradar-se, els porcs  s’escolaven i feien corre a tothom que hi era.
A principis del 1872 i malgrat  la situació social complicada, encara seguia sonant la música de les orquestrines i així, es tendí al naixement i la consolidació d’un ball, il·luminat per teies. Aquest hauria tingut lloc en la llavors minúscula plaça de Catalunya, al mig del qual apareixia una persona disfressada de camell.
Malgrat el pas del temps, són molts els referents culturals i socials que la Fira ens ha deixat. Sarau, sardanes, música, balls.
I aquí vull fer especial ressò del conegut Ball del Foment, on tant els molinencs com els forans, omplien de gom a gom, la sala. Recordo que per poder trobar balladora, havies de fer-ho gairebé en signes, doncs era molt difícil, entre ball i ball, transitar d’un lloc a l’altre de la sala.  Ara seria més fàcil, però en aquells temps, com sabeu, encara no hi havien els mòbils.
Parlant de ball, em permetreu que aquí faci un petit, però sentit homenatge, a dos dels amics de la colla, que ja ens han deixat en els últims temps, en Remi Mestres i la Magda Torrades. Dos grans amants del ball.
Un altre referent de la Fira, segons he pogut llegir, és que servia per concertar matrimonis.
La Fira  era i és, un moment de trobada. Doncs bé, efectivament després de tants anys, d’això us en puc donar fe. La meva filla Susanna, va “diem que preparar” una “trobada casual”, amb el seu  marit, el Jordi i va ser un dia per la Fira de fa uns 13 anys.  En aquest cas, la terra  deuria estar molt ben abonada i ha arrelat amb molta  força.  Que per molts anys!
S’explica també, que quan s’acostava la Fira, el carrer Major abans de ser empedrat, era cobert de còdols i grava, perquè tan sols  amb el trepig dels vianants en passejar-hi, ja deixés un paviment ben llis. L’arribada dels carros que avocaven el pedregam sobre la calçada, era ja un motiu d’il·lusió, un senyal que la Fira ja era molt a prop.
L’any 1930, desprès del famós crac del 1929, i malgrat la depressió econòmica que es vivia, la Fira va mantenir les activitats habituals i els comerços preparaven les ofertes de la Fira. En tenim un exemple  que diu així:
GUARDI ELS DUROS D’ AMADEU
La casa ORPINELL els paga a 21 rals.
Aquesta casa celebra les Fires de la Candelera, fent sabedor a vostè  i a les seves amistats que des del dia 1 al 28 de febrer, totes les compres que faci, no mínimes de 5 pessetes i que siguin pagades amb duros d’AMADEU, tindran una bonificació de UN RAL PER DURO.
Després de més de 35 edicions, resistint tota mena de xacres, climàtiques, econòmiques, sanitàries, la postguerra especialment llarga amb mancança de llum i aigua… la nostra Fira es troba l’any 1951, coincidint amb el centenari, amb una companya de viatge que s’aprofitaria de la seva capacitat de convocatòria i que l’eclipsaria  parcialment: l’anomenada “Exposición Comercial, Industrial i Agrícola”. S’anunciaren 40 estands,  des de les tapisseries de Textiles Malvehy, fins als  famosos Biscuters d’en J. Subirats. Fou visitada per 22.000 persones. Tinguem en compte que  el cens d’aleshores, era de 8.200  habitants. El resultat, es va considerar molt reeixit. Tingué lloc al soterrani del Mercat.
La nostra Fira, en les èpoques de l’any que se celebra, ha suportat condicions extremes de fred, neu, pluges i fang, fets que confirmen les dites populars, com aquella per tots coneguda i que diu: “Si la Candelera riu, el fred és viu  i  si la Candelera plora, el fred és fora”.
Recordeu aquells hiverns?   i aquelles candeles?
Així segons la veu popular, l’any 1895, fins i tot el canal s’havia glaçat.
Any 1960. Va ser la primera Fira que es va celebrar en dos dies no seguits, coincidint amb una presència més nombrosa d’expositors.
I aquí us puc dir que en acabar aquest pregó, podrem gaudir d’unes imatges que corresponen tot just, a la Fira d’aquest 1960.
Veureu que és un document en blanc i negre, que mostra la nostra Fira en el seu més pur estil. Presenta certes deficiències tècniques pel propi pas del temps, per tractar-se d’una gravació en cinta de 9mm i també per haver patit diverses adaptacions als nous sistemes.
Haig d’agrair molt sincerament a la Sra. MONTSERRAT NICOLAU, al MIQUEL PELLICER i al PERE VILA, la seva valuosa col·laboració.
Bé, seguim endavant. Un altre record inesborrable que tinc d’aquella època, any 1962, va ser la gran riuada que vàrem patir poc dies abans de la Festa Major. Em va quedar gravada una imatge. Al sortir a la galeria de casa de l’avi, per anar al soterrani on hi havia l’estable, tot era ple d’aigua!  només va quedar un espai de menys d’un metre, que va permetre al burro de l’avi, que s’entengui bé, vull dir el burro que tenia l’avi, poder respirar i salvar-se així de l’atac desaforat de les aigües sense control.
Durant la Fira del 1963, encara era ben apreciable la commoció causada per els estralls de l’aigua. Malgrat això, tot estava preparat perquè la Fira esdevingués un element més de recuperació. La meteorologia, però, tenia reservat un nou disgust pels molinencs: una nevada el mateix dia 1 de febrer, impedí la instal·lació de molts firaires i la realització de moltes activitats, s’hagueren d’ajornar. Aquella Fira, va generar a les arques municipals, un dèficit d’un 25%  dels ingressos obtinguts.
La Fira de l’any 1964 comptà, entre d’altres, amb una novetat com fora el primer premi de pintura Miquel Carbonell. Les obres foren exposades al local de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad.
I parlant d’entitats financeres, us puc dir que la meva primera feina, va ser a l’abril d’aquest mateix any 1964, quan encara no tenia 15 anys, al Banco Comercial Transatlantico de la nostra vila, davant més o menys  d’on hi ha la Creu Roja avui. Vaig entrar de grum (botones que es deia). Una de  les primeres feines, va ser anar a buscar l’aigua amb el càntir, a la font de  davant de Cal Nyigo. Així vaig començar, amb un sou de 1.209 pessetes amb 60cts.
Aquí vull recordar que durant la meva etapa professional en aquest Banc, vaig viure el meu primer atracament, i el primer també que es produí a Molins de Rei. No recordo exactament l’any, però va ser un fet molt comentat a la nostra Vila. Doncs l’atracador anava perdent els diners per la carretera, en la seva fugida cap al passeig del Terraplè, al temps que el vianants sorpresos, l’avisaven que perdia el seu botí.
Tornant al tema principal que ens ocupa, dir-vos que a la segona meitat de la dècada dels seixanta, la Fira va mantenir la capacitat de convocatòria. El trànsit de vehicles començava a ser considerable i el fet que els carrers del centre, fossin ocupats per les parades, provocava els primers embussos.
Aquestes necessitats de trànsit doncs, van fer necessari que l’any 1969, s’alliberés el carrer Verdaguer i el planter passà a l’actual ubicació, al voltant de l’església.
Aquí també s’hi van instal·lar, amb els seus estridents altaveus, els venedors de mantes.
Qui no recorda l’ imatge singular i atraient dels populars xarlatans?
Pregonaven tot el dia, amb el major apassionament, el seu producte, mantes, flassades… Venedors ambulants que amb estridència, insistien una i altra vegada  en el seu millor preu, fins i tot arribant a quedar del tot afònics.
Qui no s’ha sentit en  un moment o altre, embadalit per la seva peculiar  destresa  en  vendre piles de mantes, en un tres i no res?
La Fira de 1972, castigada abans de començar, per la caiguda de part del Pont de Quinze Arcades, la nit del 5 de desembre, va ser d’una durada més curta de l’habitual.
Pocs dies abans, l’1 de desembre del mateix 1972, començo la meva etapa professional a Caixa Penedès, a l’Oficina de Sant Feliu de Llobregat, on m’hi estic fins el desembre de 1975, quan coincidint amb l’ inauguració de la primera oficina a Molins de Rei, em proposen dirigir-la. Suposo que es tracta de l’error més gran, que ha fet la persona que em va nomenar, doncs després de 34 anys, encara no m’han pogut treure.
L’any 1977, i vista l’evolució de la Fira, es prengué una decisió vital pel seu futur: la celebració de la nostra Fira, sempre el primer dissabte i diumenge de febrer, amb l’objectiu de compartir l’esdeveniment, amb la resta de poblacions veïnes, pel seu caire festiu i popular.
L’any 1998, la 147a edició de la Fira. Entre altres novetats, sobresurt el petit plató de radio i televisió al Pati del Palau. I com no podia ser d’una altra manera, l’inoblidable, l’infatigable, l’estimat Miquel Armengol, va estar-hi al capdavant. Des d’aquí, un record pel nostre amic.
La transició al cap de setmana, fou ràpidament assumida i la Fira passava a ser multitudinària, on s’hi anaven sumant entitats implicades i avocant-hi nous esforços. En aquest nou context, la Fira  es va revitalitzar, afegint-hi nous continguts i amb una evolució dels pressupostos important. Així, l’any 1984, s’arriba a un dispendi d’un milió de pessetes.
Arribem ja a l’edició 150, any 2001. Celebració especial. Comença abans i són molt nombrosos el actes extraordinaris per festejar el seu aniversari. Des d’aleshores fins a l’any passat, la Fira ha anat millorant, fins a arribar a convertir-se en un patrimoni per a la història de Molins de Rei.
Però ara, vull fer un petit retrocés en el temps i parar-me a l’any 1981, on hi trobem un nou sector representat: la Primera Fira de Vins Catalans.  Precisament aquest  any, en celebrem el seu 30è aniversari.
La Fira de Vins, inicialment instal·lada al carrer Dr.Barraquer i passeig del Terraplé, col·labora a donar un nou impuls a la Fira. A partir de 1982, s’incorpora la Fira d’Olis Verges de Catalunya i l’any següent, les avellanes de Riudoms, els Mestres formatgers i artesans de Catalunya i els embotits de Planoles. De manera conjunta, tots contribueixen a posar de manifest,  que la Fira, és un punt de trobada amb els productes autòctons de qualitat i de primera mà.
Ha passat per varies ubicacions però és a partir del seu últim trasllat  a la plaça de la Llibertat, l’any 2002 que sigui un dels sectors més visitats i també més esperats pels visitants de la Fira. Diríem que ha estat  un canvi necessari i agosarat, però que expressat en termes de la pagesia, diríem ja esplèndidament arrelat.
Dels 650 m2 escassos de recinte dels primers temps, amb 15 participants, passem a l’any 2008, a 3.795 m2 i 48 participants, 16 de Molins de Rei.  L’ampliació del recinte, no només ha permès més participació, sinó que s’ha guanyat en qualitat d’espai i la possibilitat d’anar-hi afegint noves activitats, tast de vins, d’olis, i aquest any entre d’altres novetats, hi haurà un maridatge de vins i pernil (vins de les diferents denominacions d’origen de Catalunya). També un Concurs de Tast de Vins, amb carpa condicionada per les degustacions i una visita professional dels alumnes de l’Escola de Sommeliers.
Com hem anat veient fins ara, la Fira de la Candelera  amb els seus orígens agrícoles, els arbres, el planter i la jardineria, han estat, i són encara, el fil conductor al llarg d’aquests 159 anys d’existència. El tema concret de la Fira, doncs, és de color verd i fa olor a terra humida.
I aquí voldria dir-vos que, com ja us he explicat abans, porto 37 anys treballant en una Entitat, en la qual el color verd també n’és el fil conductor. A Caixa Penedès, les oficines són verdes, a més a més portem en el logotip, el raïm, símbol de la nostra terra d’origen i del vi. Tot plegat de ben segur, m’ha sigut un estímul més, junt amb el sentiment com a Molinenc, d’estima a la nostra Fira, per intentar col·laborar a fer-la més gran i millor.
I així va ser, Caixa Penedès des de la primera edició, va mostrar la seva bona predisposició i cada any sense interrupció, ha col·laborat en la Fira de Vins. Podríem dir que són 30 anys creixent junts. Ha estat una oportunitat més, per apropar-nos a la realitat dels Molinencs i en la vocació d’atendre i satisfer les demandes socials.
I per últim i fent ús d’aquesta llicència de pregoner, que tan generosament m’han concedit, vull dir-vos que la força històrica, els nous projectes i la il·lusió amb que arriba aquesta 159a edició de la Fira, són proves evidents del vitalisme que té, gens malmès pel pas del temps. La nostra Fira, és una festa amb segell d’identitat propi i ben consolidada entre les nostres costums i tradicions i de ben segur també, en les de la comarca i inclús m’atreveixo a dir, del nostre país.
Acabo amb un petit fragment d’un poema de Montserrat Pujol que diu així:
Fira nostra:  per molts anys.
Jo et vull veure ben rumbosa;
Amb els planters, els afanys
I enmig de rams de mimosa.
Benvinguts tots i molt bona Fira !!