PREGÓ INAUGURAL DE LA 160a FIRA DE LA CANDELERA

Pregoner: Sr. Jordi Vilaprinyó Parellada
Molt bona nit a tothom!!! Gràcies per ser aquí.
Primer de tot, m’agradaria dedicar un record, una mirada, a tots els que hi voldrien ser i que, per les circumstàncies que sigui, pels motius que sigui, no hi poden ser i, també, als que ens han deixat definitivament però que han estat part d’aquesta il·lusió que és la Fira, a tots ells Gràcies.
El dia 20 de desembre de 2010, me’n recordaré tota la vida, estava esmorzant, al bar que vaig cada dia després d’acabar una feina i abans de començar-ne una altra. Aquesta, l’hora d’esmorzar, és una petita pausa per a reunir-me amb els amics que, com jo, tenim botiga i que aprofitem aquesta estona per fer petar la xerrada. És una estona entranyable que fa anys que dura.
Vam començar esmorzant al bar “L’Estrella” de la plaça de la Creu quan el portaven la Mercè i el Josep -i el que són les coses, aquest any el premi al millor cartell de la Fira ha estat pel seu fill, l’Oriol. Felicitats Oriol!-. Després, quan van plegar, ens vam haver de mudar. Hem anat fent tombs i ens hem trobat: aquí uns, allà uns altres. Sempre a l’hora d’esmorzar. Ep, i per la Fira també!
Estava dient que, segurament, recordaré sempre aquell dia, aquell esmorzar. Ja marxava del Raconet, perquè eren gairebé les 9 i tocava reemprendre la jornada. Ja estava dret, acomiadant-me dels amics i companys habituals i, en aquell precís moment, va entrar en Joan Ramon Casals, el Regidor de Fira, molt ben informat, pel que sembla, d’on em trobaria. Em va dir que m’havia de demanar una cosa. Vaig encendre un cigarret. Aquell dia, fa molt poc, encara es podia fumar als bars on els amos tenien el dret a decidir lliurament. Em va dir: “Voldríem que fessis el pregó de la Fira”. Si em punxen, no em treuen sang. Em vaig posar blanc com el paper de fumar. En pocs segons em van venir al cap moltes coses com “Jordi, ja t’has fet vell” o “Com coi puc fer el pregó amb la feina que tinc? No se suposa que primer s’ha d’escriure?”… Em van venir moltes coses al cap en pocs segons. Però només en vaig dir una, i escueta: “Deixa’m-ho pensar”. Era l’única resposta possible, que ve a ser: deixa’m-ho pensar quan tingui temps per pensar. Ho va fer, però em va donar pocs dies, molt pocs, tan pocs que si n’hagués tingut un més li hauria dit que no. Però ja sé el que costa trobar gent per fer aquestes coses, i la meva implicació en la Fira (després en parlaré) em va fer dir que sí. Me’n vaig penedir, molts cops (fa uns minuts, per últim cop), però ja estava fet.
A partir d’aquell moment, vaig començar a pensar en què podia dir de la Fira que no haguessin dit ja, i molt bé, els anteriors pregoners. Vaig començar a buscar dins del meu cap records d’infantesa, d’adolescència… i no me’n venia cap! Res! Només el record dels firaires de les mantes, amb els que em quedava embadalit, els autos de xoc, el concurs de colles sardanistes,  i poca cosa més. De fet, a mi em costa molt recordar coses d’aquell temps, de fa anys, ni de la Fira ni de res de res. No sóc persona de records llunyans concrets, tinc poca memòria, tant pel bo com pel dolent, per tot. Visc molt el present i, en tot cas, penso en el que puc fer amb el meu granet de sorra pel futur. Els primers records nítids de la Fira que tinc són, doncs, de fa pocs anys, de quan vaig començar a tenir-hi una implicació com a membre de la Junta de la Unió de Botiguers. Suposo que això és així perquè la implicació directa amb les coses fa veure-les des d’una perspectiva diferent, i això fa més fàcil recordar.
Des d’aquest punt de vista, em vaig preguntar: ”Què és la Fira per tots nosaltres?”. I només vaig trobar una resposta: “la Fira és la diada dels molinencs”. Simple i fàcil, net i clar.
De fet, la Fira és moltes coses, però a nivell personal, sentimental, familiar… és això: “la diada dels molinencs”, el dia especial en que tots sortim al carrer, en què trobem aquell company d’escola que no havíem vist des de feia temps; aquella companya que ara viu fora i que, com cada any, no es vol perdre la Fira; els amics i familiars que convidem a casa nostra aquest dia assenyalat perquè passegin, mirin, badin, comprin, i, mentrestant, nosaltres, ens sentim orgullosos de la nostra Fira i de la nostra vila.
Em costa recordar, ho he dit i és cert. Però, com a bon Boy Scout que sóc, perquè de Boy Scout se n’és tota la vida… bé, si vaig ser un “bon” Boy Scout o un “mal” Boy Scout això ho haurien de dir els meus caps… Però, al menys, com a Boy Scout, porto encara la motxilla a l’esquena, porto la motxilla i, al mateix temps, miro sempre endavant. I la motxilla de la Fira és, sens dubte, una motxilla molt important, molt important i molt pesada també: 160 anys!!! No és poca cosa, eh? Per ella, amb ella, gràcies a ella i per totes les persones que l’han fet possible, avui som on som. Però també ens cal mirar endavant, estar atents als canvis de la societat i, si pot ser, anticipar-nos-hi. Això, la Fira, fins ara ho ha sabut fer. La seva gran victòria, la victòria de la nostra Fira és la durada en el temps mantenint-se, però, sobretot, sent també cada dia millor. I és que el que avui ens pot semblar fàcil, el què avui donem per fet i per entès és el resultat de petites victòries acumulades de moltes, d’infinitat de persones, de ciutadans de la nostra vila que en el seu moment potser van passar desapercebudes, però que hi són.
Voldria parlar ara de l’activitat del Comitè de Fira, un òrgan que, com la feina de tantes persones, potser per alguns, o per molts, passa desapercebut.
Com he dit abans, ja fa uns anys que, com a membre de la Unió de Botiguers de la nostra vila, formo part del “Comitè de Fira”. El Comitè és un òrgan de l’Ajuntament liderat per una regidoria i format per diferents persones, que estan vinculades a diversos col·lectius de Molins de Rei. És un comitè que, alhora, suggereix, proposa i també aprova molts dels aspectes de la nostra Fira. Fa uns anys, no masses, o més, com passen de ràpid els anys…!!! Bé, que no me’n torni a anar del tema. Fa uns anys, amb l’amic Lluís Fisas, que sigui on sigui avui segur que està aquí amb nosaltres, acompanyant-nos, vam proposar treure els motorets que portaven les parades dels firaires per abastir-se de llum i que feien un soroll bastant desagradable. El Comitè va acceptar la proposta i, aquell mateix any, es va començar a instal·lar cablejat elèctric provisional a tres o quatre carrers. L’èxit va ser notable i, així l’any següent, es va decidir estendre-ho a tota la Fira. A dia d’avui ja podem passejar sense el soroll estrident d’aquells motors, que avui potser molts ja no recorden.
D’aquest Comitè, en la cent-cinquantena fira –tot un esdeveniment- se’n va nomenar comissari en Pere Raich. En una de les reunions del Comitè vam suggerir-li que estaria bé ampliar la Fira amb una zona de parades d’art. Em va semblar una bona idea, potser perquè he viscut sempre envoltat de quadres, quadres que amb tanta passió pintava la meva mare. La Tonin s’evadia d’aquesta manera de la rutina del dia a dia; era la seva afició. Era autodidacta, però tenia traça. Sempre penso que si de jove hagués pogut aprendre’n, ho hauria fet molt bé. Però les possibilitats aleshores eren les que eren, pràcticament nul·les per una dona. Més quan, tot just va esclatar la Guerra Civil li van matar el pare d’uns quants trets al carrer de baix, quan tornava de la plaça. L’avi Joan havia tornat tant sols feia dos dies de Mallorca on estava muntant una fàbrica de sobrassades. Va deixar-ho tot i va tornar perquè en sentir rumors de guerra volia estar amb la seva família i, el que són les coses!, va ser el primer mort molinenc per la Guerra Civil. La Tonin es va haver de quedar amb la seva mare –la meva àvia- i les seves germanes. Aleshores, s’havia de treballar, com fos, per tirar endavant la cansaladeria familiar, i al camp també. Així que li va tocar arremangar-se i posar-se a treballar de ben joveneta al Mercat, primer a la Plaça de la Creu, i després al nou Mercat, on el coneixem ara, que no va deixar fins ben passats … els anys ,
Bé, me n’he anat altre cop del tema. Al Pere li va semblar bé la proposta i ja fa 10 anys que tenim instal·lada una fira d’art a la Plaça de l’Ajuntament. Una espai a la fira que cada dia es fa més gran.
Recordo aquestes petites anècdotes en el marc del Comitè, potser perquè m’impliquen o m’afecten directament. El què deia de la implicació, implicar-se significa viure i recordar. Però com aquestes anècdotes n’hi ha més, moltes. Aquestes petites coses són les que, pràcticament sense adonar-nos-en, han fet que durant 160 anys la Fira s’hagi mantingut, evolucionat i fet gran.
Sempre he pensat que a la vida hi ha dues actituds actives: construir i plantar.
Hi ha qui construeix, un dia acaba el què està fent i per molt ben fet que estigui, comença a avorrir-se.
I hi ha qui planta. Qui planta a vegades ha de suportar tempestes, o que el clima no sigui prou bo, però no para de fer créixer el jardí, no el dóna mai per acabat, a poc a poc, amb paciència, passant els mals moments i tornant, si convé, a començar, un cop i un altre, el va fent gran, amb aquesta mateixa fita: veure sempre el jardí en bones condicions i fer-lo més fèrtil cada dia.
Pel què fa a la nostra Fira, un dia Molins de Rei va decidir plantar. I és així com va creixent, així es va modernitzant. I el què fa meravellosa aquesta plantació, la Fira, és que l’han formada, l’han treballada moltes persones, persones d’ideologies polítiques diferents, de tarannàs diferents, de maneres de veure les coses molt diferents. Però la Fira és aquí i no para, per tant, gràcies a tots ells.
Als molinencs, quan no hi estem implicats, ens sembla que tot és bufar i fer ampolles, que la Fira va sola. Jo també m’ho pensava fa uns anys, però no, no va sola, porta una gran feinada darrere i suposa i requereix d’una gran organització. Ara ho sé. Bé, de fet, també haig de dir que jo no hi faig pràcticament res, no me’n dóna cap de feina, només algunes nits de reunions, com a tots els del comitè, donar alguna idea, si la tinc, i de tant en tant, votar i poca cosa més. La feina de la Fira la fa la regidoria, que per això hi és, els tècnics, les persones que hi treballen en el seu dia a dia, l’empresa que la munta,… I no és poca feina.
Però tots, amb el nostre gra de sorra, encara que no hi fem res, o molt poc, hi aportem alguna cosa, tots. Només sortint al carrer, gaudint-la, omplint d’il·lusió les activitats que es fan, comprant, anant de vins… o, també, i no menys important, tenint paciència si ens col·lapsen el garatge i no podem treure el cotxe, o ens veiem enmig d’un embús de gent i tenim pressa per anar a casa però ens aguantem. Ens aguantem perquè és la Fira. Tots fem que la Fira continuï i es faci cada dia millor. Tots som i fem la Fira.
I la Fira va lligada, sens dubte, al comerç molinenc. Hi va lligada des del primer dia, i íntimament lligada. Com és lògic, crec que em toca parlar d’aquests lligams.
Molins de Rei, gràcies a la construcció del pont del Llobregat es va convertir en un lloc de pas, en una cruïlla de camins, una vila molt ben comunicada. Des de la construcció d’aquest pont, hi va haver un increment del comerç i, amb la construcció del Canal de la Infanta, un increment, també, de la producció de les terres de regadiu. Tot això va fer que la Vila esdevingués el centre del moviment mercantil de la zona.
I l’any 1851 va sorgir la iniciativa de fer dues fires: una fira agrícola i una altra fira ramadera. Aquestes dues fires es van concentrar, després, en una de sola el dia de la Candelera que va començar com a intercanvi comercial de planter i bestiar,  però ben aviat s’hi va anar implantant maquinària agrícola, després automòbils i estris de tota mena.
I la Fira de la Candelera, a poc a poc, es va convertir en el símbol, i el motor també, d’un desenvolupament important. Però hi hagués hagut Fira sense la construcció del pont, aquest lloc de pas, aquesta cruïlla de camins? Hi hagués hagut Fira si els empresaris agrícoles i els comerciants d’aleshores no haguessin pressionat per fer-la realitat? I ho van fer per interès, evidentment, perquè els interessava per tirar endavant, a ells, com a emprenedors que eren, però també per a la Vila, per donar-li empenta i fer-la créixer econòmicament.
Em fa gràcia quan sento, encara avui, algú que diu: “Tot ho fan per interès”, sigui el que sigui, vagi per endavant. És evident que sí, TOT es fa per un interès, i tant legítim és el que emprèn una aventura i corre un risc per tirar endavant econòmicament, com el que ho fa per un altre tipus d’interès, perquè creu en una cosa, o perquè vol tirar endavant un col·lectiu en el que s’hi sent profundament identificat, o… hi ha tantes coses… sempre hi ha interès, lucratiu o no, d’un tipus o d’un altre. També hi ha interessos, evidentment, que porten a actituds més que reprovables, però no és d’aquests interessos dels que parlo, parlo dels que fan moure el món i avançar, perquè el món es mou així, per persones que en un moment donat han tingut un interès i que amb la seva feina i amb molt d’esforç han aconseguit coses importants de les que ens n’hem beneficiat tots. En aquest punt, no puc oblidar-me del meu oncle, en Pere Puig i Musset, investigador, pioner en farmàcia, que va crear els laboratoris PEVYA a Molins de Rei. Fruit de les investigacions d’ell mateix i de la gent de la que es va saber rodejar van aconseguir trobar la substància que separava el cristal.lí de la retina. Gràcies a aquest preparat, el Quimotrase Oftàlmic, el Dr. Barraquer va poder fer operacions de cataractes a tothom amb gran èxit i va ser mundialment reconegut. Un home amb coratge, amb risc i encerts que va crear, al mateix temps, forces llocs de treball a la Vila.
Això també ha passat amb la Fira, és clar que sí, i ara som on som, gràcies a tots aquells que es van arriscar en el seu moment.
Però me’n torno a anar del tema.
Vaig començar a implicar-me activament a la Unió de Botiguers per un atzar.
Crec que era l’any 1992. L’Ajuntament d’aquell moment va decidir canviar la direcció del Carrer de Baix. Així, de cop i volta. Ens vam trobar que un carrer que baixava, de sobte, pujava; que a tots els que teníem els comerços en una ubicació i pensats per una sèrie de flux de persones i de vehicles, se’ns en anaven les previsions enlaire, perdíem clientela cada dia. L’emprenyamenta -perdoneu l’expressió- va ser tant grossa que la majoria potser encara la recordeu. A partir d’aquest moment, una sèrie d’esdeveniments urbanístics encadenats i en poc espai de temps van fer que alguns aterréssim a la Unió de Botiguers per intentar fer força des del lloc on, com és lògic, crèiem que era adient fer-ho. La veritat és que allà dins, a la Unió de Botiguers, hi vaig trobar gent molt ferma, amb ganes de lluitar. I van ser la companyonia, la lleialtat, el bon fer entre tots, i més endavant l’amistat ferma amb molts d’ells, el que va fer que una cosa que va començar, per a mi, com una batalla entre comerciants i polítics –i ho segueix sent sovint, no ens enganyem-, s’hagi convertit ara en un estímul per tirar endavant el petit comerç urbà, per adonar-me de com és de necessari el comerç per a la nostra vila i de com, encara, i sembla mentida, s’ha de fer pedagogia d’això. Perquè un poble que és capaç de crear i mantenir la seva riquesa econòmica és un poble actiu que genera tota una sèrie d’activitats socials i culturals. Massa sovint oblidem que el nostre comerç ens dóna molt, ens dóna vida, riquesa, llum, neteja, seguretat ciutadana, cohesió social, qualitat de vida i sociabilitat. No ho sembla, però és així. I no sempre el tenim en compte com, potser, ho hauríem de fer. Això ho he après des de la Unió de Botiguers, perquè tot i tenint botiga, tot i venint de família de botiguers, fa anys jo tampoc ho tenia tant clar. Creia que la competència era a la botiga de la cantonada, però l’autèntica competència és lluny, fora de Molins de Rei.
Per raons històriques de pes tenim un comerç sobredimensionat pels habitants que som, i això és bo per a nosaltres. Però fa que cada dia ens haguem de refiar de la gent d’altres poblacions de la rodalia que venen a la nostra Vila. I ho fan, encara avui, perquè hi troben pràcticament de tot. Però no hem d’oblidar que tenim la gran ciutat aquí mateix i que això que per algunes coses és tant interessant, per altres, com l’ambient comercial i lúdic, és un repte important pel que hem de lluitar contínuament. Per això, la Fira de la Candelera és també tan important, és un gran aparador per nosaltres, un aparador que, val a dir, moltes vegades, no sabem aprofitar del tot.
Antigament, la majoria de les botigues de la Vila muntaven la seva parada davant de casa i aprofitaven el gran flux de gent que venia per treure’n algun benefici, estaven al peu del canó i intentaven fer clients nous d’entre els passavolants.
L’avi de la meva dona; i el seu pare, l’Anton de ca l’Arola, una persona tolerant i amable, un treballador incansable que m’ha ensenyat moltíssim, sempre havien treballat per la Fira. Hi ha fotografies entranyables de la parada que muntaven davant de la botiga, venien calendaris, d’aquells que en diem de davantal, tacos de totes mides, calendaris del pagès, frares del temps… totes aquestes coses que la gent esperava a la Candelera per comprar, encara que ja feia un mes que havia començat l’any. Ara, aquestes coses es venen al desembre o al gener i un ja no s’espera tant. Per aquestes coses, la Candelera avui passa inadvertida. El mateix segur que ha passat amb molts altres articles que la gent ja no espera a la Fira per comprar. Però si hi posem imaginació segur que es pot aprofitar aquesta gran gentada que passa per davant de casa nostra aquest dia, perquè ens coneguin i per atraure gent a Molins de Rei, no només aquest dia, sinó durant tot l’any.
Diuen que “un no pot avançar cap al futur sense recolzar-se en el passat”. És una frase que m’agrada utilitzar quan parlem del nostre país, de la nostra llengua, però que també s’escau avui per parlar de la Fira, perquè sense pensar en el temps i l’esforç que hi hem abocat, no podem valorar realment el gran tresor que tenim: una de les millors fires de Catalunya, la millor, fruit de l’esforç de tots els molinencs durant 160 anys. Desitjo que això continuï així, a bon ritme, com fins ara, i que poc a poc l’assumim el valor i ens hi impliquem tots plegats encara molt més. Ens caldrà, segurament, treball, com deia, imaginació i també bones dosis d’innovació, però de tot això està comprovat que als molinencs mai ens n’ha faltat.
MOLT BONA FIRA A TOTHOM!!!
VISCA CATALUNYA, VISCA MOLINS DE REI I VISCA LA FIRA DE LA CANDELERA!!!!