PREGÓ INAUGURAL DE LA 162a FIRA DE LA CANDELERA

Pregoner: Sr. Joan Castellví Mercier

Hola, bona nit.

Sabeu què em va passar l’altre dia?
Em trobava en el despatx particular de l’amic Joaquim Martí parlant i de sobte em diu: “Seu, Joan, que t’he de dir una cosa”. Vaig pensar que era sobre l’hort que es fa per la Fira amb la col•laboració de la Fundació Agrària i em vaig asseure. Em mira i sense més preàmbuls  em diu: “hem pensat en tu per fer el pregó”. Em va agafar tan descol•locat que no sabia per on anava.
En aquell moment vaig dir una cosa que no repetiré perquè és una mica mal sonant… Aleshores, en Quim Martí, rient per sota el nas, va intentar convence’m… I estic aquí, satisfet per l’honor que representa estar amb vosaltres dient el pregó de la162a Fira de la Candelera, que he escrit i penso llegir. Ja em disculpareu, però no sóc gaire bon orador. Estic atemorit perquè els meus predecessors m’han posat el llistó molt alt i igualar-lo representa un repte que no crec poder aconseguir. No obstant això, creieu que m’hi he esforçat … Quan veia els  anteriors pregoners –l’amic Jordi, l’amic Jaume o bé l’amic Ramon–, jo pensava: “els veig amb serenitat i predisposició; sort que a mi no m’ho diran mai per dir el pregó…” Doncs, apa, aquí estic… I a sobre, hi ha més coses que escriure el guió del pregó: per exemple, com em vestiré. Sóc un pagès, no sé si em vesteixo amb pantalons de vellut i boina, o amb traje i corbata, que no em coneixerà ningú… Potser que em posi el vestit de comunió perquè me’n furtaré una de bona… però ara no m’hi cap! Bé, deixaré de dir rucades i començaré a dir el pregó fent una introducció formal.

Sr. Alcalde, autoritats, amics, companys, molinencs, convidats…

Ens trobem reunits un any més aquí, en aquesta magnifica sala del Foment, per repassar les vivències d’un que ja ha viscut moltes fires. El record coincidirà en molts detalls amb el d’altres vilatans de la mateixa quinta i fins i tot amb d’altres de més grans o bé de més joves, ja que la Fira és un esdeveniment que es viu en comú i que fa que es repeteixin els passos que donem aquells dies pel poble. No obstant això, hi ha perspectives, motius i vivències particulars que intentaré ressaltar. Tinc molta por de fer-me pesat. No voldria caure en una retòrica repetitiva ni amb una manca d’ètica envers els convilatans, ni tan sols entrar en la política, tan fàcil en aquest temps per criticar el que penso que amb la millor voluntat fan els nostres governants (almenys, els locals) i donar-los un bot de confiança… Jo no parlaré de les ombrel•les fetes amb panells solars, ni parlaré de la situació dels barris de la Rierada o Vallpineda… ni parlaré de les rodes de premsa, ni dels problemes de furts als nostres camps… No en parlaré…

El que sí vull fer és una manifestació des de la meva condició de president de la Fundació Agrària de Molins de Rei. Sé que els pagesos som reconeguts com a peça fonamental en la Fira de la Candelera i ens  esforcem per ser presents en tots els esdeveniments agrícoles i ramaders de la vila. La Fundació Agrària de Molins de Rei col•labora des de sempre amb la Fira, amb l’aportació de patrons en el jurat del concurs de planters que se celebra des de 1944, en la cessió d’espais per a la Fira del Bestiar, amb les Jornades Tècniques Agràries i les jornades de camp. Aquest any, les jornades tècniques versaran sobre “Diagnòstic, fertilitat i fertilització racional en cultius hortícoles”, començaran el proper dimarts dia 29 i clouran l’endemà, dia 30, al camp del Fises amb unes pràctiques i un esmorzar ofert per la Fundació Agrària de Molins de Rei.

També col•laborem a acostar els nens a la terra des de la iniciativa dels organitzadors de la Fira de fer un hort i ensenyar-los a plantar durant aquests dies… o bé s’intenta donar a conèixer als nostres estudiants les arrels d’on procedeixen (com va dir la Montserrat Carulla, presidenta de la fundació Lluís Carulla, “ per saber on anem, cal saber d’on venim”) en el programa que anomenem “Fem persones arrelades”. Fa tres anys que portem les escoles de Molins de Rei a conèixer diferents llocs i activitats del marc rural per tal de fer una realitat aquest coneixement, d’on venim, perquè s’enfrontin al futur sabent l’esforç que costava als seus avantpassats portar un tros de pa a taula.

Si els pagesos de Molins de Rei, ara fa 162 anys, van posar les bases per crear la Fira de la Candelera, avui, des de la Fundació Agrària de Molins de Rei ens proclamem hereus d’aquells pagesos i ens sentim orgullosos de ser el tronc d’aquella arrel que, enfonsada en el temps, continua col•laborant per donar vida a la nostra Fira.

Tot seguit intentaré exposar les vivències d’un molinenc dels barris de muntanya, des de la meva pròpia experiència.
………………..                  ………………….

Començava a clarejar. Les xemeneies de les cases d’aquell paratge fumejaven. No se sentia ni un gall, ni ocells, ni bestiar; es podia escoltar el silenci. Feia massa fred. Era la muntanya a pagès.

Era dissabte 2 de febrer de 1957, a punta de dia, amb una gebrada intensa, pròpia dels dies de ple hivern. Un nen de set anys està mirant a través dels vidres de la cuina del mas. El camp semblava nevat; en aquell indret, a la Rierada, és força comú. Dintre, a la cuina del mas, un foc flameja i desprèn una agradable calor. La mare del nen està preparant l’esmorzar. Un gos i un gat, junts, ajaguts al costat de les flames, aprofiten la calor que desprèn la llar de foc. El pare està donant menjar al bestiar o munyint les cabres. Un grup de gent passa pel camí, abrigats i amb pas lleuger, tot xerrant animadament i amb certa cridòria, que contrasta amb la quietud del moment i del lloc. El nen, sorprès perquè per aquell entorn no acostumava a passar ningú i menys en aquella hora i amb aquell fred, pregunta a la seva mare: “On va tota aquesta gent?”. La mare li respon: “Són de Sant Cugat, que van a Fira”. Aquella imatge em va quedar gravada per sempre. La Fira… Aquella paraula que fins aleshores no havia sentit mai o no hi havia parat esment… Penso que és des de llavors que he estat conscient del que és i el que representa la Fira per a Molins de Rei i a Molins de Rei.

Han estat molts els qui han glosat la Fira: des de la perspectiva del pagès, l’industrial, el polític, el periodista, el comerciant, el poeta… però des de la perspectiva del molinenc dels barris de muntanya, penso que no. I és per aquest motiu que vull projectar una visió diferent a la que pot tenir el molinenc del centre, el que viu i pateix la Fira sota el seu balcó, a l’entrada de casa, amb el soroll i la xerrameca constant que contrasta amb els altres barris, els de muntanya, on pots sentir els ocells a piular, el remoreig de l’aire, l’olor de la terra. És per això  que l’exposo des de la meva pròpia experiència. Però també l’he volgut contrastar amb altres persones de l’entorn, veïns i veïnes, joves i nens, que ens donin una visió diferent i a la vegada la seva integració. Quan es fusionen en les riuades de visitants, els fem aquesta pregunta: “Què se sent al formar part d’un esdeveniment com aquest, sigui des de la muntanya o el pla, sigui del centre poble o de pagès?”. Perquè ser molinenc és formar part de la Fira.

Aquesta Fira que en el transcurs  dels anys, i donades les seves característiques, es distingia per la ferum de bestiar, els crits dels xarlatans, l’olor de fregit o de brasa, o de formatges, o l’embotit, el vi o els caramels, les plantes aromàtiques o remeieres, el planter de cebes o de tarongers, oliveres, presseguers, pomeres… En definitiva, l’olor de planter, olor de terra… En un altre lloc, olor de  gasolina cremada –on hi ha les motos o els automòbils–, o el soroll de  la música, dels caballitos o els autos de xoc… o les parades i tómboles… i la xerrameca de les riuades de gent que va i ve.

Com s’esperava la Fira a la muntanya? I com es vivia fa anys? Primer, amb il•lusió, amb la il•lusió de conèixer la Fira, sentint a parlar els grans del que s’ha d’anar a comprar i el que s’hi troba, imaginar-te que a fira hi ha de tot. Em feia frisar. Recordo que l’avi va haver de comprar un cavall i va dir que el compraria a la Fira. Caram! “Cavalls i tot”, vaig pensar…

Aquell any per la Fira, devia ser l’any 1959 o 1960, el pare havia de comprar arbres. De bon matí, ben abrigats, jo amb xiruques, mitjons llargs, pantalons curts, camisa, jersei, uns guants de punt (que no servien de gaire), un bon abric i una gorra. Vaig muntar a la moto, darrere del pare, cap a la Fira. La carretera de la Rierada al poble estava gebrada; encara era de terra i, al passar el pont de la Rierada, un aire fred em punxava les cames nues i les mans, ja que travessava aquells guants de punt. Penso que és el lloc més fred del terme de Molins de Rei. El camí que et porta al poble, amb sarguers i matolls per tota la vora, amb revolts cargolats com el de la paella i el de la vinya del Bardissa, o el descarregador, des d’on ja s’albira Sant Bartomeu; aleshores s’agafa la carretera asfaltada, la carretera de Vallvidrera, i, enfilant avall, entràvem al carrer Verdaguer. Allí deixàrem la moto perquè hi vivien els avis (set minuts des de la Rierada) i, a peu, carrer Verdaguer avall fins a trobar el planter, que estava a partir del pas a nivell.

Per la Fira anàvem sempre a comprar el planter de cebes, all i, si calia refer alguna pesada de ceps o algun arbre, es compraven per la Fira. Recordo aquell any en què el pare va comprar tres-cents presseguers (feia dies que teníem els sots fets, arrenglerats i adobats i esperàvem la Fira per comprar-los). En  arribar vàrem començar a mirar el planter de presseguers. Aleshores, el pare m’anava dient: “Aquests estan esventats, aquests no tenen bon creixent, els altres en demanen massa…”. En aquell temps no se sabia gaire si estaven lliures de virus o eren resistents als fongs; només es fixaven amb una bona aparença sanitària, honestedat del planteraire i bon aspecte del plançó. A última hora es decidia a demanar preus; el planteraire, l’home, ens feia l’article: “Aquests arbres són los més bons que trobareu, mosaltres no os enganyarem mai, venim cada any per la Fira”. A mi em va cridar l’atenció l’accent del planteraire i vaig dir al pare: “Com parla aquest home? D’on és?” i el pare em va dir: “És català com nosaltres, però és de Lleida. Els de Lleida o Tarragona  tenen un altre accent”. Una altra cosa que aprenia: Catalunya era molt més extensa que Barcelona i Molins de Rei. A l’hora de discutir el preu van estar una bona estona per quedar d’acord; discutien cèntims de pesseta, és clar. També s’aprofitava la Fira per comprar eines o guarniments i el més curiós és que quasi sempre compràvem als comerciants del poble, al ferrer de tall, a cal Font destrals i serres (portaven gravat “Alejo Font”).

També es compraven un o dos porcs per engreixar i sempre acabaven comprant-los a cal Raich. Jo mirava els garrins, mirava els cavalls; compràvem xurros, patates fregides (de xurrero) o alguna llaminadura (cotó de sucre, garapinyades, pomes caramel•litzades…) mentre esperava que em deixessin  muntar als caballitos, però si m’hi portava algú, havia de ser la tieta Maria (la Maria Castellví). De més gran preferiria prendre una coca-cola i pujar als autos de xoc (els autos corchs), anar a esmorzar i després, caminar i caminar, i de tant en tant, si anava amb el pare per la Fira, es parava per saludar a hom que feia tems que no veia. Aleshores, es fixaven en mi i invariablement deien: “Aquest és el teu fill? Cagaran!” Ostres, això de “cagaran”, a mi em feia maleïda la gràcia… Un dia vaig saber que volien dir que havia crescut molt.

A voltes, l’àvia o la tieta em portaven a missa per la Candelera. Recordo que un dia, l’àvia li va preguntar a mossèn Enric (suposo que influenciada per l’època): “Jo, quan reso, ho faig en català. No sé si això és pecat”, a la qual cosa el bon capella li va contestar: “Ca, el contrari seria ofendre Déu”. Bé, doncs aquell dia, a missa es repartien unes espelmes, “candeles”, que deien que s’encenien els dies de tempesta i et protegien. Jo, amb els meus amics a la Rierada, i com que eren beneïdes, les enceníem per entrar a una gruta que hi havia a can Castellví i caçar ratpenats, que dèiem que eren el diable, i els fèiem fumar unes cigarretes que es deien peninsulares i que li pispàvem al Miquel, que era el pastor que tancava a can Ravella i a can Castellví. Pobres ratapinyades!

Recordo aquella mostra de gallines de diferents races que es feia a l’antic magatzem (que ja no hi és) de la Federació Obrera, o  les riuades de gent que no paraven d’entrar al local de cal Ferreret, al carrer Major, per veure aquella verra amb els garrins o unes vedelles grossíssimes, o cabres o xais, i fins i tot un any un porc senglar. Maleïda la gràcia que ens faria avui als pagesos, perquè els senglars són una verdadera plaga, però en aquell moment va ser una de les atraccions principals i més comentades de la Fira.

Aquell migdia, amb el sacsejar típic i pausat que fa un carro tirat per un animal, anava pujant cap a Sant Bartomeu, carregat de planter d’arbres, dues xapolines noves, una destral, mil cebes, un cantir de Verdú per estrenar, dos coves i un cistell que s’havia aprofitat per omplir de llaminadures (uns torrons d’Agramunt, uns caramels d’eucaliptol, una llonganissa de cal Barza i una ampolla de ratafia) i en una caixa a part, un porquet rosat de raça vigatà (raça que ja s’ha perdut), mentre el Nicolau anava menant el carro… Jo, amb els pares i la meva germana, havíem anat a casa dels avis a dinar. Aquell dia de segur que s’hi trobaven oncles i cosins que venien a fira d’altres poblacions o de Barcelona, un dinar de fira que l’àvia i la tieta Montserrat s’esmeraven a preparar: sopa de peix, pollastre rostit amb prunes i pinyons, braç de gitano que preparava la tieta amb molta cura, i fins i tot una copeta de cava. A voltes també menjàvem algun tros de torrons o alguna coca que havíem firat.

Els anys van anar transcorrent, van caviar el dia de la Candelera pel primer cap de setmana de febrer i les fires van anar canviant, menys íntimes, més populars, menys negoci en el món rural, més diversificada, més comercial gràcies a l’esforç d’un poble que s’ha bolcat sempre amb la seva Fira, aquella fira d’arrel agrícola i ramadera cent per cent i de la qual els pagesos ens en sentim part i arrels. Ha anat canviant. Les institucions, els comerciants, les entitats, els voluntaris i els organitzadors han anat incorporant noves  activitats pas a pas, any rere any; s’han anat esmenant defectes, buscant solucions per posar al dia la Fira, la seva complexitat i la seva finalitat. Aquesta nova fira de la tecnologia, on les antigues eines de tall han estat substituïdes per modernes serres mecàniques, on els animals de tir han estat canviats per moderns tractors, on aquell ninot de Montroy Pedro Masana, que duia un bot de vi que buidava a una tina i que no acabava mai de rajar, ha estat substituït per una important i concorreguda fira de vins on competeixen els millors caldos catalans amb fama internacional, o aquell tot terreny que feia meravelles pujant i baixant les escales i rampes a la plaça del Mercat ha estat superat per moderns vehicles polivalents i confortables, o aquelles motos que ens feien caure la baba: Montesa, Vespa, Derbi, Ossa… O les arcaiques galeries comercials, on es mostraven els últims avenços en electrodomèstics, construcció, indústria tèxtil o mecànica… Avui queden com a record nostàlgic juntament amb els atuells, els animals, les antigues eines… i han passat a ser mostres de museu, per recordar als joves el pas que s’ha donat i perquè els que som més grans ens adonem del progrés, que d’alguna forma en som part…

Però tornem a aquella gent dels barris de muntanya. Un altre nen, d’onze anys, avui més modern, que expressa el seu punt de vista de la Fira, com la viu, com la gaudeix i com l’espera.

Ens diu: “Des de la Rierada és molt complicat viure la Fira com si estiguessis al poble, que tot durant tres dies s’omple de gent i de paradetes. Quan era més petit, havia de baixar a Molins de Rei per ser conscient del que significava que aquell cap de setmana hi havia la Fira. És per això que veure el poble tan transformat en comparació amb el paisatge de muntanya m’impressionava i em desorientava una mica.

En definitiva, encara que passin molts anys d’una generació a l’altra, el nen viu la Fira sobre la marxa. En trobar-se, viu la Fira un xic perplex i no és conscient en un principi del que és o representa la Fira, fins que ho anirà assumint amb el temps i el transcurs dels esdeveniments que viurà per la Fira, i tot això a causa de la perspectiva amb què ho veu i ho viu des de la muntanya.

A una nena de sis anys li preguntem com veu la Fira. La resposta és sorprenent.

–T’agrada la Fira?
–Sí, sempre em compren coses.
–Vas a veure les paradetes?
–Sí, a la tómbola i els caballitos.
–Però pel carrer, què veus?
–Ah!! Només veig abrics i cames…

Bé també hem de pensar des d’on ho veu cadascú i si el que veu és prou interessant…

Un noi de setze anys ens dóna la seva visió actual de com viu la Fira.
–Sóc conscient del que representa la Fira, que va més enllà del simple acte consumista i que recau en el significat que té conservar una celebració  que té l’origen en el segle XIX. Visquis on visquis de Molins de Rei, sigui en la perifèria del terme municipal o en ple passeig del Terraplè, la Fira de la Candelera et fa sentir orgullós, ja que concentra en pocs dies un ambient molt sa, culte, tradicional, però sobretot molinenc.

Gràcies, Pau. La coincidència d’aquest noi de setze anys amb el fet de sentir-se orgullós de la Fira, de viure-la com a molinenc, de col•laborar-hi si es dóna el cas, de conservar una tradició de 162 anys i que, a pesar de viure a la muntanya, vistes les facilitats actuals, és conscient de quan i com se celebra i hi participa, gaudint-ne com qualsevol ciutadà del centre.

Uns altres nois de la Rierada, d’entre catorze i setze anys, esperen el bus urbà. “Ostres”, diu un, “avui és cap de setmana i ve el bus”. “Perquè es la Fira, és clar”, diu un altre. “Si no, ens fotríem. De totes maneres, tenim bus per baixar a la Fira.” Tot seguit, encotxen cap al centre poble, fins al carrer Verdaguer, plaça dels Països Catalans, baixen. Són quatre nois i dues mosses. No se sorprenen de la riuada de gent que es mou pel poble. Ells ja han viscut altres fires i avui tampoc s’espanten per aquestes coses. “Tot plegat”, un diu, “ara anirem a fer unes birres o potser als vins”. “Al tanto que som menors”, diu un altre, tot encenent una cigarreta, amb una riallota burleta. Tots s’encaminen cap al centre de la Fira.

I és que la Fira es pot viure des d’un respecte a les normes o des de la disbauxa. La Fira permet moltes opcions i les persones en som els únics responsables. El jovent tendeix a la disbauxa, però hi ha jovent cabal i seriós. Sobretot, no perdeu el nord.

A la meva esposa Pilar i a mi ens agrada passejar per la Fira i anem acompanyats de familiars o amics, i se segueix complint el fet de retrobar algú que feia temps que no veies i aprofites per saludar-te i xerrar una mica… i si vas acompanyat d’algun nét, et pregunten: “És el teu net? Cagaran…”

I és que hi ha coses que no han canviat. Potser quan busques o quedes amb algú, tens la possibilitat de trucar-li al mòbil.

I la gent més gran dels barris, com vivim avui la Fira? Doncs des de la plena integració, només que sense estar al Centre Vila. Si bé has de desplaçar-te, són minuts. Un cop has estacionat l’auto, et mous per la Fira com qualsevol altre ciutadà. Aquells anys en què depenies de les espardenyes o bé la tartana, moto, bicicleta… per arribar a la Fira ja han passat. Molts cops acompanyes amics o coneguts i et sents orgullós que quedin bocabadats de veure i visitar la nostra Fira. Mires, compres quelcom que fa gràcia, participes en activitats, visites mostres o espectacles… Potser fins i tot hi ha qui va al pregó…

La Fira és repetitiva, cansada i sorollosa, però hom l’espera i hi torna cada any.

Un altre grup que des de la muntanya viu la Fira intensament és l’ADF, un grup de voluntaris del qual jo en formo part i que viu la Fira col•laborant i, tanmateix, esgarrifats del que representa la seva funció preventiva i de reforç dels serveis d’emergències, acostumats a desenvolupar la seva tasca en el bosc. Per la Fira posen el seu equip, els voluntaris i l’experiència al servei del poble.

Finalment, no podem oblidar, tot i que soni molt dur, que la crua realitat és que l’anomenen crisi, però el que estem patint la Tercera Guerra Mundial, una guerra incruenta, però en la qual hi ha moltes víctimes. I nosaltres som un país que estem en un front pel qual ens toca viure la pressió més forta de la crisi. En la nostra parcel•la, estem doblement oprimits: se’ns qüestiona la nostra llengua, “la bella parla”, se’ns qüestiona el nostre dret a ser independents, però a pesar de les dificultats, amb la mateixa força que tenim per tirar endavant la Fira, també reivindiquem el nostre dret a decidir, perquè en formem part i vivim a Catalunya. Visca la Fira! Visca Molins de Rei! Visca Catalunya!