PREGÓ INAUGURAL DE LA 163a FIRA DE LA CANDELERA

Pregoner: Sr. Xavier Aymarich Miñarro

Bona nit a tothom… En primer lloc, gràcies a les persones que van pensar en mi i em van proposar de fer aquest pregó. Realment és un honor, tot i que també us he de dir que m’heu donat una bona feina i una bona responsabilitat. És curiós: jo, que tinc pràctica de parlar en públic, ja fa dies i ara concretament, el cor em batega més fort, i més depressa. Bé, espero sortir-me’n tan bé com sabré.

I gràcies sobretot a tots els que heu vingut a aquest acte. I té el seu mèrit, perquè això que el pregó de la Fira el faci un capellà té el risc evident que, més que un pregó, sembli un sermó. Per tant, és d’agrair que, malgrat tot, hàgiu vingut. Espero no cansar-vos ni atabalar-vos massa.

Des del moment que vaig acceptar l’encàrrec, vaig tenir clar que faria un pregó senzill. Sense suports audiovisuals, perquè d’això jo no hi entenc massa. I parlant sobretot de la meva experiència personal, de les meves impressions sobre la Fira de la Candelera i sobre Molins de Rei en general. Suposo que a algunes persones us va sorprendre que m’encarreguessin el pregó a mi, una persona que només fa 5 anys i escaig que visc a la vila. Entenc que deu ser precisament perquè també pot ser interessant conèixer la visió d’una persona vinguda de fora, tot i que és veritat que en aquest temps he mirat d’integrar-me tant com he pogut i sabut, tant per les característiques del servei que faig a la vila, com també perquè m’agrada, i és la meva manera de ser d’arrelar-me allà on sóc. En definitiva, crec que sí que pot ser interessant la visió d’una persona nouvinguda, complementària als pregoners d’anys anteriors, molinencs de tota la vida. Per això dic que faré un pregó centrat en les meves vivències personals, tot i que tampoc no defugiré de transmetre algun missatge, això és inevitable… Començo, doncs, sense més preàmbuls.

Tot i que sóc nascut a la ciutat, el món rural no em resulta estrany. El meu SA de P, actual barri, conserva la memòria del temps en què era un poble independent del pla de Barcelona, un poble agrícola amb un element que el definia, com a Molins de Rei l’han definit els molins reials o el pont de les 15 arcades. Parlo del Rec Comtal. No sé si n’heu sentit a parlar. El Rec Comtal era una sèquia construïda el segle XI que prenia l’aigua d’una mina al costat del riu Besòs, al terme de Montcada, i travessava els pobles del pla de Barcelona (Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals), i entrava a la ciutat, on encara en conserva el nom el carrer del Rec Comtal i fins fa poc la parròquia de Sant Cugat del Rec. L’aigua de la sèquia servia per regar els camps, fer funcionar els molins…, però també tenia una funció social, ja que era lloc d’esbarjo, la gent hi anava a passejar, a pescar, hi havia també els safareigs…Parlar de la Fira de la Candelera és parlar de Molins de Rei: del seu passat, de la seva història i de la seva indentitat. 163 edicions, Déu meu, això és molt enrere. Els orígens de la Fira ens porten a una vila marcada pel món rural, amb una economia centrada en l’agricultura i la ramaderia, i un comerç que evidentment girava al voltant del món de la pagesia. Una realitat que compartim, amb matisos, amb tot el país, i que ens porta records d’un passat no tan llunyà que encara ha deixat empremtes ben clares en el nostre present.

Més endavant va servir també per abastar d’aigua la ciutat de Barcelona per la banda del Besòs. Si hi ha algú interessat en el tema, s’han trobat molts vestigis del rec, i encara n’existeix un tros ben visible, al descobert, entre la mina de Montcada, a la riba del Besòs, i el barri de Vallbona, al districte barceloní de Nou Barris. Segurament als molinencs amants de la història de la nostra vila tot això us sona, perquè hi ha grans paralel·lismes amb els nostres canals de rec a la riba del Llobregat (el rec vell, els molins reials, més endavant el Canal de la Infanta), que també formen part de l’imaginari col·lectiu de la nostra vila.

A Sant Andreu, doncs, tenim el record del Rec Comtal; i les poques masies que es conserven i es treballa per recuperar-les; i la festa dels Tres Tombs, una de les més lluïdes de Barcelona, que se celebra el diumenge abans del 17 de gener (aquest any ja va tenir lloc fa poc més d’una setmana), la primera en el calendari de totes les que vénen després, i que també celebrarem a Molins de Rei el mes que ve.

També la meva família hem estiuejat sempre al Maresme, concretament a Sant Cebrià de Vallalta, un poble que conserva la seva economia basada en bona part en el conreu agrícola, en aquest cas de les maduixes. Al costat de casa hi havia una masia, i recordo contemplar de prop la vida dels pagesos, amb l’hort, el corral, i els dissabtes al mercat de Calella…

Però on més i millor vaig entrar en contacte amb aquest món de pagès, on l’economia gira al voltant de la vida del camp, va ser durant els meus 13 anys de servei pastoral al Penedès: no només a Vilafranca, cap i casal, senyora vila, centre del comerç i de la vida social, sinó també en alguns pobles del voltant (La Múnia, Castellví de la Marca, Torrelles de Foix, Pontons, La Granada, Moja…), indrets on la vinya i el vi esdevenen el rellotge que marca la vida social: ara toca podar, ara toca esporgar, ara toca collir… I a final d’agost tothom a la verema, i les carreteres i els camins s’omplen de tractors amb el remolc ple de raïm cap als cellers, i els pagesos comenten la collita (que mai no ha estat prou bona, clar), i si a tal celler o a tal cava paguen més o menys, que si jo porto el raïm a la cooperativa… I després al setembre vénen les festes del Most, d’acció de gràcies per la collita, i l’ofrena del vi novell. Allà tothom té una vinya (no només raïm, sinó també verdures i fruiters, però no en diuen hort, en diuen vinya), i al foc a terra no cremen llenya sinó ceps, que no són branques sinó vergues… I qui més qui menys també té celler, i molts es fan el vi per al propi consum!

I ben al costat i relacionat amb aquest sector agrari, un comerç que gira al seu voltant: cellers, caves, botigues… I el mercat de Vilafranca, cada dissabte els pagesos baixen a vendre les fruites i verdures, i omplen el centre de la vila, els seus carrers i places, de les seves parades. I al mes de maig, les fires, una concentració comercial amb força similituds amb la nostra Fira de la Candelera. I tot el comerç genera diners, i recordem que en aquest context va néixer i créixer la tan recordada, tot i que malaguanyada, Caixa Penedès, amb el logotip de color verd dels raïms i les vinyes i com la camisa també verda dels castellers. Realment, tot un món!  //

Explico tot això perquè és un món que té les seves semblances i els seus paral·lelismes amb Molins de Rei. Quan vaig arribar-hi, fa una mica més de 5 anys, tenia la impressió d’anar a la zona metropolitana. Suposo que no descobreixo res si explico que la gent, per ignorància, identifica Molins de Rei i tota la comarca del Baix Llobregat amb una espècie de prolongació de la conurbació urbana de Barcelona, amb els tòpics de la indústria, la massificació, l’anonimat social… Quan amics meus de Sant Andreu o de Vilafranca em pregunten quants habitants té Molins de Rei, i els dic que pels volts de 25.000, queden sorpresos: Només?

Doncs sí, ben aviat se’m van anar desmuntant aquestes idees preconcebudes, que no són realitat en cap de les poblacions de la comarca, però molt menys a Molins de Rei: una vila amb tradició i cultura, entitats i vida social ben destacables, que ha sabut conservar la seva identitat i els elements que la defineixen. Entre les meves agragdables sorpreses inicials, per exemple: descobrir que Molins de Rei té una representació pròpia de la Passió, que aquí els pastorets no es diuen Lluquet i Rovelló sinó Garrofa i Pallanga, el Camell, que té uns gegants ara ja centenaris, o que també hi ha colla castellera (els Matossers), i ara ja som colla de 7!

Però més encara, un municipi amb un gran patrimoni natural i amb un present encara actiu en tot allò que configura aquest món de la pagesia i el seu entorn. En esdevenir rector no només de la parròquia de Sant Miquel, sinó també de Sant Bartomeu de la Quadra, vaig poder conèixer de primera mà l’extens territori que abasta el seu terme: les barriades de Sant Bartomeu, La Rierada i Vallpineda, les masies, els boscos; i més encara, fins a Santa Creu d’Olorda. (Per cert, parèntesi: des del primer moment em va costar entendre com pot ser que Santa Creu d’Olorda, origen i símbol de Molins de Rei, pertanyi al terme municipal de Barcelona. Sembla que s’han començat les gestions, tant a nivell civil com eclesiàstic, per recuparar aquest indret, tant de bo quallin… Tanco parèntesi). Les sorpreses, deia, van ser immenses! Comprovar que només sortir de la vila entres al Parc Natural de Collserola, amb uns indrets i uns paisatges increïbles. De tant en tant m’agrada escapar-me a fer una passejada per la Riera de Vallvidrera, pujant pels ponts de Can Baruta fins al Salt d’aigua; o cap a les Escletxes del Papiol, o per Can Madolell i fins a Can Bosquets de La Floresta. Sembla que no pugui ser que estiguis tan a prop del nucli urbà!

I també vaig comprovar amb sorpresa i satisfacció la vitalitat del món de la pagesia, encara ben viva, tant a la riba del riu com a les zones de muntanya. He tingut la sort de conèixer un bon nombre de masies i els seus propietaris, algunes convertides en restaurant, com Can Tintorer o Can Rabella; altres han mantingut especialment la granja, com Can Castellví; i altres són un autèntic museu de la vida rural, com Can Planas, aquesta última per cert amb l’entranyable història de la capelleta de Sant Venceslau, que vam restaurar l’any passat. Totes aquestes masies, i tantes altres que no he esmentat, cadascuna amb els seus trets específics i amb un mínim encara d’activitat agrícola i ramadera, conserven la memòria i són testimoni de la vitalitat de l’economia que van sustentar, basada en el conreu de l’hort, la vinya, la fusta dels boscos, els animals…

Pel que fa a l’agricultura, es manté ben ferma la devoció a Sant Isidre, amb un altar i una imatge a la parròquia de Sant Miquel, amb els seus preciosos vitralls sobre la vida del sant, que va ser ofrenada l’any 1944 per la “Hermandad de labradores y ganaderos de Molins de Rei” (és el que posa literalment la inscripció de la talla). Recordem la curiositat significativa que sant Isidre va ser canonitzat l’any 1622, i consta documentalment que l’any següent, el 1623, ja tenia dedicat un altar a la parròquia de Santa Creu d’Olorda, la qual cosa demostra la gran devoció que els pagesos de casa nostra li tenien. Una devoció que ha continuat fins quan l’any 1980 (no fa ni 35 anys) es va inaugurar un centre de culte al barri del Canal, i se li posà el nom de capella de Sant Isidre, un dels llocs emblemàtics de l’Església dels barris de Molins de Rei, encara avui amb gran vitalitat pastoral. La Fundació Agrària, que es manté ben activa, conserva aquesta devoció amb la missa que se li ofereix cada any. I no només a sant Isidre, sinó també amb altres actes com la romeria anual a Montserrat dels pagesos del Baix Llobregat.

I pel que fa a la ramaderia, també tenim a la parròquia un altar amb una imatge i uns bonics vitralls dedicats a Sant Antoni Abat. I l’Associació dels Tres Tombs es preocupa de conservar la missa en honor al seu patró (el dissabte més proper al 17 de gener, que aquest any va ser precisament el dissabte passat); i la festa dels Tres Tombs, ben lluïda per cert, a finals de febrer.

Podria allargar-me, però tot això només és per fer veure que aquest món del qual venim té un gran pes encara avui en la societat, i esdevé una realitat que ha marcat la nostra història i la nostra identitat, i que no podem oblidar//.

En tot aquest context econòmic i social neix i creix i adquireix el seu sentit la Fira de la Candelera. Una fira que apareix com un espai de mercat i comerç lligat al món de l’agricultura i la ramaderia, just a l’hivern, època de menys activitat i que permetia pensar en allò que podia millorar el treball del camp. Amb els anys la Fira es va anar ampliant, va anar creixent, fins a convertir-se en l’esdeveniment econòmic i comercial més important de la vila, amb un ressò social a tota la comarca i més enllà…

La primera Fira que vaig viure a Molins de Rei va ser un autèntic impacte! Sembava que el món s’aturés aquell cap de setmana. El dijous has de treure el cotxe de la rectoria perquè tot el centre queda col·lapsat, aquell cap de setmana a la parròquia no hi pot haver cap reunió  ni cap activitat  ni es fa esplai ni res  perquè tot està centrat en la fira, el divendres ni catequesi ni classes al col·legi Sant Miquel que queda tancat…

Però no s’atura el món, no, al contrari: es posa a funcionar amb més força, però en una única direcció: tothom a la fira! Les entitats organitzen activitats, hi ha concerts i teatre, exposicions, les botigues munten parades, tothom surt al carrer, es conviden els familiars i amics que viuen en altres indrets, la vila s’omple i esdevé el centre del món, almenys del nostre món. Fins i tot es fa un pregó (ja ho veieu), i concurs de cartells, i concurs de fotografia, tastos i degustacions, concursos gastronòmics, concurs de paletes…

Fira del planter i la jardineria… (per a mi la part més bonica, precisament al voltant de l’església), fira d’encants, fira comercial, fira d’alimentació, fira de brocanters i col·leccionisme, fira de l’automòbil, fira de les arts, fira de la natura, fira industrial, fira d’entitats, mostra de bestiar, fira jove, fira de vins i caves, …ciberfira, fira d’artesania, filatèlica i numismàtica (per cert, es fa una placa de cava commemorativa i un mata-segells)… I és clar, jornades tècniques agràries, conferències empresarials…, mil activitats i tallers… Sense oblidar la tradicional botifarrada. Vaig conèixer què és la coradella. I fins i tot (a mi que m’agraden les qüestions lingüístiques) vaig descobrir una paraula: un verb que no és exclusiu de Molins de Rei però que, sincerament, jo no havia utilitzat mai i que aquí es fa servir molt: firar o firar-se, comprar alguna cosa a la fira: M’he firat això, o… Què t’has firat? Realment interessant! Em deixo coses, ja ho sé, però és que és impossible dir-ho tot de la F.de la C.//

M’agrada el lloc que té l’Església a la Fira de la Candelera. No vull dir el lloc físic, encara que també, ben al centre, enmig de la fira del planter, tan lluïda. Vull dir més aviat el paper que hi juga l’Església. En primer lloc pel mateix nom. La Fira no es diu Fira del febrer, ni Fira de l’hivern, sinó que es diu la Fira de la Candelera. És a dir que agafa el nom d’una celebració litúrgica de l’Església, una data (el 2 de febrer) que forma part de la cultura popular del nostre poble, una cultura i un poble que s’han forjat a partir de les seves arrels cristianes, a les quals no podem renunciar perquè són part de la nostra identitat, més enllà de les creences particulars de cadascú.

Aprofito aquí per fer un aclariment sobre l’origen i el significat de la festa la Candelera, perquè de vegades hi ha alguna confusió o algun malentès. I també va bé una mica de cultura religiosa, que és cultura general. Què és la Candelera? Què vol dir aquest nom? Alguns pensen que és una Mare de Déu… o una geganta! I sí, hi ha una Mare de Déu de la Candelera, i una geganta (la Candelera i el Bernat, els gegants nous)… Però això no és la Candelera. “La Candelera” és el nom popular de la festa de la Presentació del Senyor, una festa litúrgica que se celebra el dia 2 de febrer, dia que es recorda el fet que, tal com explica l’evangeli segons sant Lluc, els pares de Jesús (Josep i Maria) van portar-lo al temple de Jerusalem per oferir-lo a Déu. Aquest era un costum jueu que es feia al cap de 40 dies del naixement del primer infant noi de cada família (noti’s que el 2 de febrer és precisament 40 dies després del 25 de desembre). I explica l’evangelista que, en aquell moment, Simeó, un ancià que era al temple, pren Jesús en braços i entona un càntic de lloança a Déu dient que aquell infant havia de ser “llum per a tots els pobles”. Per això aquest dia, evocant aquesta escena, la missa comença amb un un ritu que consisteix en la benedicció d’unes candeles que es reparteixen als fidels, i en una petita processó amb aquestes candeles. D’aquí el nom popular de la Candelera. Val a dir que, segons la tradició popular, aquest dia acaba el temps de Nadal, i per això és el dia més adient per retirar els pessebres i els guarniments nadalencs. A Molins de Rei la Candelera s’ha celebrat sempre, segons aquest ritu, igual com a tot arreu de l’Església catòlica. Si algú no ho ha vist mai, us convido aquest any a participar-hi.

Des de fa pocs anys, a Molins de Rei també tenim una imatge de la Mare de Déu de la Candelera. D’imatges i d’advocacions de la Mare de Déu amb diversos noms n’hi ha moltíssimes. Aquesta de la Mare de Déu de la Candelera és molt popular en llocs diversos on la tenen per patrona com Tenerife, Cuba i altres països de Llatinoamèrica (li diuen la Virgen de la Candelaria), i també en algun indret de Catalunya com l’Ametlla de Mar o Valls (allà en diuen la Mare de Déu de la Candela). És una advocació de la Mare de Déu que ens recorda que Maria és la que ens porta Jesús, que és la llum del món, i per això en la seva imatge sol portar una candela a la mà; i la festa se celebra, evidentment també, el 2 de febrer. Estem contents de tenir aquesta imatge, perquè hi ha gent a qui li pot ajudar a la seva fe, i fins i tot durant els dies de la Fira la tenim a l’església… Deixant clar, tanmateix, quina és la història i el significat de la festa de la Candelera a Molins de Rei, que no és una festa de la Mare de Déu sinó la festa de la Presentació del Senyor.//

Dit això, voldria destacar que la Fira de la Candelera pren aquest nom (com he dit) per la data en què se celebra, però no per ser una fira amb cap origen ni contingut religiós. A diferència de la festa Major, que aquesta sí que se celebra per sant Miquel per honorar el sant patró de la parròquia i de la vila, i al voltant del qual van sorgir tots els actes festius amb l’ofici com a centre. En canvi, la Fira de la Candelera no se celebra perquè a Molins de Rei hi hagi cap devoció especial a la Candelera, sinó senzillament perquè la fira se celebra el dia 2 de febrer, i aquesta data és la Candelera. Per això dic que m’agrada el lloc que ocupa la parròquia a la Fira de la Candelera. Perquè l’Església no té aquí un protagonisme especial, sinó que està al mig del poble, de la gent, aportant el que té, com tothom i per al bé de tothom: cedint els espais que ens demanen, com per exemple les escales per al lliurament dels premis del planter (i aquest any ens han demanat també instal·lar una antena al campanar per tenir una xarxa wifi a la zona del planter); obrim el temple tot el dia perquè tothom que vulgui hi pugui entrar, potser buscant un moment de pau; potser amb un interès només cultural o turístic, contemplant el patrimoni de la vila, que a la parròquia queda concretat en els famosos mosaics del Santiago Padrós, o en la col·lecció de vitralls que donen identitat a la nostra església (i que per cert, si Déu vol, podrem continuar en aquest any 2014); o ara visitant aquests dies també encara la mostra de pessebres. Tenim l’església oberta, amb música que convidi a la reflexió, i mirem de tenir-la neta i endreçada, amb els plafons explicatius, els fulletons amb informació cultural, i també amb la informació de la vida parroquial, i amb uns fulletons per a la pregària. Perquè volem ser un espai d’acollida, on tothom hi pugui trobar allò que busca, si busca alguna cosa més profunda per al seu cor. Si sabéssiu la quantitat de ciris que s’encenen durant el cap de setmana de la Fira! I evidentment celebrem la missa de la Candelera (aquest any no serà missa sinó misses, perquè el 2 de febrer cau en diumenge, i per tant a totes les misses no només de la parròquia de Sant Miquel sinó també de les capelles de Sant Isidre, de La Rierada i del col·legi Sant Miquel celebrarem la Candelera, i el dissabte al vespre que és la vigília també), i farem el ritu de les candeles; i oferirem aquesta llum a tothom, molinenc o de fora, que aquest dia ens vulgui acompanyar.

Per tot això, la Fira de la Candelera em sembla una magnífica paràbola (accepteu la paraula, que forma part del nostre vocabulari bíblic; vull dir un exemple, un model, una metàfora) del que ha de ser l’Església, i del que ha de ser la societat. L’Església, un espai obert enmig del poble perquè tothom que es trobi en un moment de foscor pugui trobar-hi aquesta llum que és la fe. Una foscor que pot ser espiritual o material, i la llum que oferim també pot ser dels dos tipus.

Una llum espiritual, per a tots els que busquen uns valors que donin un sentit transcendent a la vida. A la parròquia hi poden trobar una comunitat agermanada que vol ser acollidora, que obre les portes a qui vulgui trobar Déu, conèixer Jesús, celebrar la vida nova dels que creiem en ell. I això ho vivim en les misses i celebracions, en els sagraments; però també en la catequesi, en els grups, en el treball educatiu al centre d’esplai MIB, en els espais de formació i pregària… I tot sempre obert a tothom: com el temple, també la comunitat.

I també una llum material, fent accions solidàries que ens comprometen amb els més necessitats, en comunió amb totes les altres entitats i institucions que també treballen en el mateix objectiu. En aquest temps de crisi, la feina de Càritas parroquial va obtenir just avui fa una setmana, i aquí mateix, el reconeixement del premi a la solidaritat de Ràdio Molins de Rei (i aprofito per agrair-lo públicament); i demà inaugurem la Llar d’Acollida Magdalena Bonamich, gràcies a la donació de la propietària i de la decisió del consell pastoral de cedir la casa a Càritas Diocesana de Sant Feliu de Llobregat per portar-hi a terme aquest projecte social. I al llarg de l’any ho vivim amb l’acollida al despatx parroquial, amb les col·lectes, la recollida d’aliments, el Pa amb Oli solidari, les visites als avis i als malalts (a casa seva o a la Clínica o a la residència), i acompanyant les famílies que han perdut una persona estimada…, i tot el que procurem fer no només com a comunitat sinó també cada cristià, i cada persona, individualment, moltes vegades de forma anònima.

Aquesta és la paràbola del que vol ser l’Església en la societat d’avui. Una comunitat sense privilegis, i potser sí que hem de demanar perdó per les èpoques en què els vam tenir; de la mateixa manera que també en altres moments vam patir persecució, i es van assassinar cristians i es van enderrocar esglésies, com tan bé sabem a Molins de Rei… Però tot això ara ja no toca, ni una cosa ni l’altra. Ara el que toca és treballar tots junts (amb les institucions, amb les entitats…) per construir una societat millor per a tothom, i cadascú aportant el que és i el que té. Valorant, doncs, el que la fe cristiana ha aportat i segueix aportant, que és molt, tant en la cultura com en la tradició, i també en el camp social i en els valors humans i espirituals. En una societat plural, on hi ha molta gent que no creu, o que es declara agnòstica o indiferent, una societat on també hi ha altres cultures i religions.

Per cert, cal buscar les vies de diàleg i integració, i en això la parròquia també volem ajudar a fer els passos necessaris, com en les bones relacions de germanor que mantenim amb l’Església evangèlica, concretament amb el seu pastor; o com hem tingut ocasió darrerament també de fer amb la comunitat musulmana, ajudant-los a trobar un espai de culte; tot i que al final no ha estat possible, cal continuar treballant per buscar una solució, perquè és la millor manera de treballar junts, cadascú des de la seva identitat, però buscant allò comú, que en aquest cas és la dimensió espiritual i transcendent que compartim les diverses religions.

L’Església, doncs, com ho fem per la Fira de la Candelera, vol obrir les seves portes perquè tothom qui vulgui hi pugui entrar, a trobar la llum de la fe i dels valors de l’evangeli, en la línia del que ens està dient el papa Francesc, que precisament va titular la seva primera carta encíclica “La llum de la fe”; o com deia el papa Joan XXIII, l’Església ha de ser una font d’aigua fresca enmig de la plaça perquè tothom que tingui set pugui anar-hi a beure. I és que tot això ens ho va ensenyar el Concili Vaticà II, del qual en fem memòria amb motiu dels 50 anys de la seva celebració (…). Bé, aquest últim tros era el el percentatge de sermó del meu pregó… ja em perdonareu…//

Vaig acabant… La Fira de la Candelera, doncs, una expressiva paràbola del que ha de ser l’Església. I la Fira de la Candelera també una significativa paràbola del que ha de ser la vila i del que ha de ser la societat. Uns dies en què cada molinenc i cada molinenca, cada grup i entitat, s’oblida una mica d’ella mateixa i es posa al servei d’un projecte comú, en què tothom hi aporta el que és i el que té perquè sigui realment un èxit de tots i per a tots. Un record del passat, que ens ajuda a viure el present i a projectar-nos vers el futur. Uns dies de convivència i de germanor, en què oblidem els problemes i gaudim de les relacions humanes. Una oportunitat per mostrar el que som i tenim, que és molt, tant a nivell cultural com humà i de vida associativa… Un espai de comerç que vol ajudar a reactivar l’economia en un moment difícil, però que mira al futur amb optimisme. Una mica com allò de la multiplicació dels pans i els peixos, en què comprovem que, si cadascú aporta el que té, encara que sigui poc, i ho comparteix al servei de la comunitat, aleshores n’hi ha per a tothom i encara en sobra. La Fira de la Candelera, una paràbola de la vila que volem, de la societat que anem construint, del futur del país que esperem.

Amb aquest pensament i amb aquest desig acabo. Moltes gràcies, i bona Fira de la Candelera a tothom!