PREGÓ INAUGURAL DE LA 164a FIRA DE LA CANDELERA

Pregoner: Estel Solé Casadellà

Em miro una i una altra vegada la pàgina en blanc. És terriblement desafiant aquest no-res que s’exhibeix tan impúdicament davant els meus ulls, que incapaços de trobar-hi algun color, no saben com dirigir les meves mans per estirar el primer fil, el que comenci la història; alguna història.

Atrapada en la incapacitat de cercar un inici, d’endevinar en el buit alguna cosa que aporti sentit, sento el temor –tan intrínsecament humà– d’haver de fer el primer pas. Començar de zero i de nou qualsevol empresa atemoreix. Ben en el fons de mi, m’adono que aquesta estúpida por és en realitat pànic a la llibertat. Acostumats com estem a seguir un camí traçat i a no sortir dels marges, quan tenim a les mans l’oportunitat d’escoltar els nostres desitjos i construir del no-res alguna cosa, el pànic s’apodera de nosaltres. És la mateixa por que sents, per exemple, quan per fi ets capaç de reconèixer que t’has enamorat d’algú i que et toca escriure amb paraules d’amor, de voluntat i de compromís el començament d’alguna història. La mateixa por que pot sentir el pagès quan a l’època de sembra veu el camp verge que s’estén davant seu i sent que la collita i la seva vida depenen d’allò que avui planti sota terra. Amb esperança, prega en silenci perquè les inclemències del temps no maltractin gaires collites, camps ni bestiar.

 

“Em destrossaran les pluges el planter?”, pensa el pagès. “Seré capaç d’escriure alguna cosa interessant que comuniqui i arribi als meus lectors?”, pensa l’escriptor. A dalt l’escenari buit, amagat en la foscor d’un teatre minuts abans de començar a traçar el dibuix d’una obra, l’actor sent exactament el mateix: seré capaç de construir bé el meu personatge per fer-lo entendre al públic?

Els inicis són iguals per a tothom i la incertesa del futur voleia sempre –innegociablement– sobre tots nosaltres. Com si fossin el dimoni i l’àngel de la consciència, l’equivocat concepte de fracàs ens mira des de la llunyania i ens bloqueja. Però al costat seu, el triomf ens somriu i ens repta a confiar en nosaltres mateixos. Si som sincers ens adonem que el temor que sentim no és el de fracassar, sinó el de triomfar. I de què va la vida, si no d’això? De caure i d’aixecar-se, i d’aprendre de les nafres per saber fer millor les següents passes. Equivocar-se i fracassar són paraules que conjuguem diàriament, ni que sigui en el més inconscient dels nostres pensaments; el triomf, en canvi, és un desconegut al qual no estem tan acostumats. Però a vegades passa que es vencen els temors, les incerteses i que amb feina, perseverança, constància i una bona idea, el triomf arriba.

Nosaltres som i representem l’èxit, el triomf d’allò que fa 164 anys van iniciar a mitjan segle xix un grup de veïns i propietaris d’aquest poble. Som el fruit que ha germinat de les llavors que van plantar els nostres avantpassats quan van iniciar el que llavors era només un projecte i ara és una realitat consolidada. La Fira de la Candelera marca el mes de febrer de tots els molinencs i molinenques. i de la gent de rodalies.

Si fa un moment deia que estem fets de pors i d’incerteses, afegeixo que també estem fets de costums. Sense que gairebé en siguem conscients, els petits costums ordenen els nostres dies, els nostres mesos i els nostres anys. El costum de fer el cafè en algun lloc concret de casa nostra, el costum de tallar el pa d’una determinada manera, el costum de seure sempre a la mateixa cadira en una taula, o bé el costum d’esperar que arribi el mes de febrer per celebrar i gaudir de la Fira.

Durant molts anys, l’avorrit i monòton ritme dels horaris i les obligacions habituals d’anar a l’escola, i després a l’institut, s’alterava només per algunes cites anuals marcades en vermell al calendari: la Fira, la Festa Major, el Carnestoltes i l’època d’Els Pastorets. A les classes, quan desconnectava, passava els fulls de l’agenda per fer el recompte dels dies que faltaven perquè arribessin aquestes dates que em retornaven l’alegria.

Si mantenim aquestes petites rutines, aquestes cites anuals, no és només per al gaudi extern, sinó també per a la satisfacció interna. Segur que coincideixo amb molts de vosaltres si dic que per la Fira, un se sent més molinenc que mai. La suma de costums que es transmeten de generació en generació acaben sent els pilars de les tradicions i precisament són les tradicions les que defineixen un grup social, un poble. Les tradicions ramifiquen en cada un de nosaltres i ens impregnen l’ADN. No podríem viure sense tradicions ni costums, perquè són aquestes, precisament, les que construeixen la nostra identitat.

El comú denominador dels molinencs durant el cap de setmana de Fira és segurament un sentiment de pertinença a un lloc, a un grup, a un poble. És un sentiment que ens alegra perquè d’alguna manera sabem que estem mantenint vius els costums que gent del nostre llinatge, de la nostra mateixa tribu, va començar fa molts anys. Ens sentim feliços i a gust amb nosaltres mateixos perquè, ni que sigui per uns dies, sabem que formem part d’alguna cosa i és precisament aquest sentiment de pertinença el que ens ajuda a definir-nos millor i a saber qui som.

Si ens trobem a l’estranger, per exemple de viatge o de vacances, i hem d’explicar-li a algun desconegut d’on venim, què fem i qui som, segurament al cap de pocs minuts de parlar, i de contestar a la primera i clàssica pregunta “D’on ets?”, direm que som de Catalunya. Però si la conversa s’allarga, segurament després afegirem que som d’un poble petit, però molt actiu, que es diu Molins de Rei i que es troba situat a prop de Barcelona. I si la conversa s’allarga encara més, explicarem que tenim una fira que fa més de cent anys que es manté viva i que gent de tot el país s’atansa per visitar-la. Potser, a més, afegirem que la Fira s’ha modernitzat, però que no s’ha pervertit i que conserva encara el seu motiu primer: l’agricultura.

Parlarem amb orgull del nostre poble i dels nostres costums. Podria semblar que ho fem per patriotisme, però, en realitat, ho fem perquè el poble som nosaltres. Parlem de nosaltres a través del poble, igual que el poble es defineix a través del grup social que nosaltres formem. Parlar de la Fira és definir-nos com a individus i com a col·lectiu.

Fa bastants anys que vaig canviar el poble per la ciutat. L’urbanita que duc a dins quan en tenia divuit, s’ofegava. Volia volar, sortir, anar-me’n, canviar. I, per què no reconèixer-ho?, trobar un lloc on ningú sabés qui era, on no conegués cap veí i on ningú em saludés pel carrer.

De Molins me’n vaig anar a Londres i de Londres a Barcelona. Durant els primers anys, estava convençuda que havia pres una bona decisió. Sabia que la vida a les ciutats és molt més dura i difícil que als pobles, però els reptes sempre m’han temptat. M’agradava passar desapercebuda i caminar envoltada de desconeguts en ciutats grans que no explicaven res de mi. També és cert que tots els camins professionals que volia emprendre requerien d’alguna manera deixar el niu i fer camí cap a ciutats més fredes i desconegudes.

Amb el temps, però, em vaig anar adonant que potser m’havia allunyat massa. Amb la distància i amb els anys, tot es veu diferent. Quan tornava, el mateix poble que vaig deixar ja no era el mateix.  O sí, ho era, però, als meus ulls, la contradicció era evident: tan igual i tan diferent. No podia escollir una de les dues opcions. Havia començat a oblidar cares i noms que tornaven només a la meva memòria quan algun molinenc em parlava del dia a dia a la vila. De cop, m’havia convertit en una mena d’estrangera que, com qui va a un museu per veure’l millor, necessitava mirar el poble des de lluny, com passa sovint amb els quadres impressionistes. Sempre m’ha agradat agafar distància, ser a dins però a fora. Anar-me’n de casa dels pares i del poble m’ha fet créixer molt, també m’ha fet patir i segurament m’ha complicat la vida en alguns aspectes. Però els sentiments mai són fets d’una sola emoció i no van trigar a arribar els dies d’enyor i de nostàlgia.

De cop, enyorava el fet de reconèixer cares conegudes pel carrer, enyorava quedar cada dissabte al mateix bar i saber que hi trobaria algun o altre amic, enyorava la manera com el poble m’abraçava, enyorava les distàncies curtes i els carrers antics. M’enyorava a mi mateixa.

Encara que ja no senyalés amb vermell a la meva agenda el primer cap de setmana de febrer com a data intocable, fos on fos, algun calfred em recordava que allà, a Molins de Rei, la meva gent estava celebrant una fira, una festa, de la qual d’alguna manera jo ja no en formava part. Seguia sentint l’orgull dels molinencs en aquestes dates, però el batec emocional era més fluix i moribund. “Si deixes el poble, el poble et deixa a tu”, pensava per a mi.

Amb el temps, em vaig adonar que cada vegada que passava una mala etapa, cada vegada que em perdia, que m’enfonsava, necessitava tornar al poble, a casa meva, a “la petita casa de mi mateix”, com diu Vinyoli. Potser no hi tornava físicament, però dins el meu cap, agafava la Renfe i baixava mentalment a l’estació de Molins de Rei. Recorria els carrers en silenci mentre tot i tots passàveu al meu voltant. Tirava enrere en el temps amb un únic desig, el de retrobar-me. El desig de buscar de nou la identitat perduda. I el més sorprenent de tot va ser adonar-me que no podia deslligar qui sóc d’aquest poble. Alguna llei estranya i imperceptible m’havia condemnat per sempre a sentir nostàlgia i a esborrar-me a mi mateixa, si esborrava el poble. Aquí, en aquest poble va començar tot. Aquests són els meus inicis. Molins és el camp verge en el qual un dia vaig començar a sembrar; és la meva primera pàgina, la pàgina que un dia va ser blanca. Retornar als orígens pot calmar i aportar pau al més trist dels foragitats, al més perdut del emigrants. És a l’inici, a la infància, al paisatge dels nostres primers anys on s’amaguen les respostes de moltes preguntes futures.

I ara, tants anys després, l’oportunitat d’escriure un pregó i de ser la pregonera d’una Fira que he estimat i gaudit tant! Les oportunitats sempre tornen quan les intencions són bones. I és ara que empleno amb lletres aquestes pàgines en blanc que es desperten en la ment els records que semblaven adormits.

Recordo les pruneres i els llimoners que el meu avi Jaume havia comprat a la Fira per plantar-los a una masia que teníem a Masquefa. I el recordo a ell, ara que ja no hi és, com, cos endins i amb la discreció que el caracteritzava, gaudia del planter de la Fira cada primer cap de setmana de febrer. Recordo la meva àvia Mari acomiadant-se d’aquells arbres que s’havien fet molt grans el dia que vam vendre la casa.

Recordo els bulbs de tulipes que un any vaig comprar. Els vaig plantar en unes jardineres que tenia a l’ampit de la finestra. Els vaig regar rigorosament i vaig tenir la paciència –que no em caracteritza– d’esperar que creixessin. Cada matí m’aixecava per veure si d’entre la terra, algun brot verd es feia pas i treia el cap. Se’m va fer llarga l’espera, però va valer la pena. La imatge d’aquelles tulipes liles m’ha acompanyat tota la vida. Tantes vegades he recordat aquell lent procés quan la impaciència perquè em sortís una feina o perquè les coses anessin a millor m’ha fet recordar que l’agricultura és la millor metàfora: sembrar, esperar amb paciència, cuidar allò que s’ha sembrat, regar-ho cada dia i confiar que el temps sigui favorable, fins a veure’n la flor o els fruits. I acceptar, si escau, que el bulb plantat no faci fruits o bé que es mori massa d’hora, com alguns amics i familiars.

Recordo també que vaig comprar un bonsai quan era més peita i que amb aquest no vaig tenir tanta sort com amb les tulipes.

–  No creix –li vaig dir al meu pare, després de mesos d’observar-lo.

–  No creixen els bonsais –em va dir–. Són així.

–  Així, com? Petits?

–  Sí –em va dir ell.

–  Són com els germans petits dels arbres grans? Són nans?

–  Més o menys –va concloure. I després va afegir– Els has d’anar podant.

Recordo que no el vaig podar mai. La calma zen mai ha estat un tret que em caracteritzi.

Recordo el murmuri del poble de dia i de nit, impossible de silenciar un cop aconseguia arribar a casa després de creuar els carrers intransitables.

Recordo que un any vaig recórrer els carrers amb la càmera Nikon analògica del meu pare, que ara és gairebé un objecte vintage, per fer la millor foto de la Fira. En vaig disparar una des de la finestra, just al damunt de la parada de cistells de vímet que aquell any ens van posar davant el portal de casa. La vaig presentar al concurs de fotos de la Fira i vaig guanyar. Però recordo també que em vaig emprenyar com una mona: el premi era una càmera digital, de les primeres que van sortir. Estava emocionada. Volia aquella càmera que representava el paradigma de la modernitat. Però la sorpresa va ser que la càmera li van donar a una representant dels professors de l’IES Lluís de Requesens, el meu institut d’aleshores. Perquè el concurs atorgava un premi per al fotògraf guanyador i un per a la seva escola. Quina decepció! Ni tan sols recordo el premi que em van  donar a mi, perquè no em va fer gens de gràcia. Jo volia la càmera, no un premi segon plat! La professora, quan va veure la meva cara indissimulable de pomes agres, em va dir: “És per a tots els alumnes, però la pots fer servir quan vulguis”. Mai més la vaig tornar a veure ni la vaig utilitzar. Una terrible injustícia que m’ha quedat gravada en els records. Amb el temps, crec que aquell va ser un senyal per adonar-me que la fotografia no era el meu fort. D’això se n’encarrega el meu germà, que ha heretat el talent visual del meu pare.

Recordo la pobra estàtua de la Margarida Xirgu, amagada entre la multitud,  que em mirava còmplice, com si sabés que amb el temps em convertiria en actriu.

Recordo la meva mare conjugant sense parar el verb firar-se.

– Ja t’has firat?

–  M’he firat unes arracades moníssimes.

Amb el temps, quan alguna vegada he deixat anar aquest verb, bastant desconegut i descontextulaitzat per als barcelonins, s’han fet un fart de riure. I jo també he rigut, reconeixent que sí, que sí, que en el fons sóc de poble.

Recordo el meu avi Cisco, la meva àvia Mercè i la meva tieta Elvi remenant paperots i fotos antigues, per parlar-me del meu besavi Lluís Casadellà, que havia estat Mosso d’Esquadra i que des dels anys 40 fins als 70 era l’encarregat d’organitzar els llocs que ocupaven les paradetes del planter en aquells temps. En un paper teclejat amb màquina d’escriure i en un castellà de l’època, el meu besavi explicava que, cito textualment: “La feria era cuestión de unos doce puestos, de 5 metros cada uno en la calle Verdaguer desde el Café Alhambra hasta el paso a nivel. Pasaron los años y en ese lugar ya no cabían, entonces, comuniqué al Ayuntamiento, para buscar otro lugar, y de acuerdo con el Teniente Alcalde de Gobernación Don Camilo Sàbat Torres, decidimos trasladarlos en la plaza de la Iglesia que ha hecho un buen servicio hasta la hora presente.”

Que lluny que queden aquells dotze venedors de planter! Quanta feina feta des de llavors i que ben traçat el camí que ens ha dut fins on som! Si els nostres avantpassats van atrevir-se a escriure en la pàgina en blanc del que seria la nostra futura història, nosaltres hem sabut regar aquella llavor i hem protegit els arbres i els fruits sorgits de tot allò que els hagués pogut fer caure o trontollar.

En un dels seus versos, Pablo Neruda diu: “Tu i jo som la terra i els seus fruits.” Si m’ho permeteu, i amb tot el meu respecte per Neruda, agafo el tu i el jo, i els converteixo en un nosaltres. La terra és aquest poble i els seus fruits, la nostra Fira de la Candelera.

No em deixeu mai anar-me’n massa lluny d’aquesta vila, perquè moriria d’enyorança. Jo estic feta de costums, de tradicions, de Molins i de tots vosaltres.

Molt bona Fira a tothom i moltes gràcies!